martes, 18 de julio de 2017

FLORS




 La música havia estat sempre la meitat de la meva vida. L'altra meitat l'havien ocupada sempre les abelles.
Pel matí el brunzit dels insectes, per la tarda cordes i harmonies. Pel matí la dolçor de la mel i la màscara blanca, per la tarda corbata, i la dolçor dels aplaudiments al Liceo. Pel matí la solitud del camp, per la tarda la multitud dels concerts.
Aquella primavera va ser especialment agradable, fresca pels matins, càlida als migdies sense que la calor fos entorpidora. Em llevava ben d'hora, deixava a la dona dormint a la petita masia on vivíem i me n'anava camí amunt fins als panals, trepitjant la terra del camí, amb els ulls inflats de son al començament, respirant a plè pulmó després dels quinze minuts de pujada que em duien fins a les abelles. M'asseia una estona allà, em posava el vestit blanc i el casc, i revisava els panals. Si calia arranjar alguna cosa, l'arranjava, si tot estava com havia d'estar em treia el tratjo i m'asseia una estona entre el brunzir dels insectes. Pensava o llegia mentre clavava queixalada a l'entrepà i després marxava, sempre en silenci, lluny del telèfon i de la ràdio, lluny de les paraules. Quan tornava a casa, la dona ja havia marxat a treballar, sense una nota, sense un missatge, només el seu costat buit al llit. Llavors treia el triangle de la seva funda de pell, col.locava el trespeus al mig del menjador i desplegava la partitura al damunt.
És un instrument humil, el triangle, però si no hi és se'l troba a faltar, als concerts, i si t'equivoques tothom se n'adona.
Cada dia repassava un part de la partitura de l'obra que representàvem, un plus a banda dels assajos. Llegia notes i notes, fins que en el moment adequat "cling, cling" feia sonar el triangle.
Quan havia acabat la feina del matí eren les deu tocades. Una bona hora per baixar a esmorzar al Casino del poble. En Miquel em preparava el cafè amb llet i em col.locava al davant un parell de croissants acabats de fer. I dic "fer" amb plena consciència de causa.
La Clara encara els fa, els croissants, no es limita a ficar al forn un preparat congelat. Li queden esponjosos, daurats i dolços, amb aquelles banyes cruixents que tant m'agraden.
Cap a les onze havia acabat d'esmorzar i La Vanguardia havia estat girada i regirada, llavors anava al forn a comprar el pa.
La Clara no hi tenia gaire gent a aquella hora, els nanos eren a l'escola, els adults treballaven i les dones grans ja feia estona que havien baixat a comprar.
Trigava només un instant en sortir del casino, creuar la plaça sota l'ombra dels plataners, entrar al forn d'una revolada i buscar els ulls mel de la Clara, sota aquell barret blanc que es posava per despatxar. Llegir en el seu somriure que em desitjava, prendre la seva mà pel damunt del taulell, dirigir-nos suaument cap a la rebotiga i follar com bojos entre sacs, massa i farina, demanava més temps.
Cada dia començava igual des de feia anys. Anys amb les abelles, anys creuant aquella plaça, anys de silencis a casa i de música a l'exterior. Sense necessitat. No hi havia bens ni deutes entre la meva dona i jo, no hi havia fills ni hi quedava amor. Hi havia la força del costum. La certesa de la indiferència que tot ho arrana i tot ho permet. Si no mantinguéssim aquella aparença de vida en comú que ens donava tanta llibertat individual no podria tenir una vida tan plaent i alhora segura i determinada.
Però aquella primavera tot va canviar.
Aquell matí vaig llevar-me com sempre, vaig pujar fins als panals com sempre. Però no tot era com sempre. Les abelles volaven erràticament, sense objectiu. No van mostrar cap agressivitat quan vaig obrir els panals.
Vaig treure'm el tratjo i vaig decidir donar un tomb pels voltants abans de cruspir-me l'entrepà. Potser alguna causa externa les havia fet canviar el comportament.
Vaig caminar amunt i avall, sense rumb, sense saber exàctament què buscava, fins que arraulides sota uns arbres, al costat del camí, vaig veure unes estranyes flors. Blanques, amb la tija verda i un petit pistil de color groc, s'agrupaven a la base dels arbres, mogudes per la brisa.
Vaig acostar-me per ensumar-les sense notar cap olor, vaig agafar-ne un parell entre els dits, les vaig arrencar i, immediatament, sense saber d'on havien sortit, una munió d'insectes: abelles, vespes, mosques, borinots, va llençar-se sobre meu, molestant-me, xocant contra mi, picant-me. Abelles als braços i al coll, vespes a les mans, mosques a la cara.
Vaig començar a batre els braços com si fos un molí mentre espantava amb les mans als insectes que volien aterrar al meu rostre i vaig sortir corrents cap a casa, perseguit per un petit nuvolet d'agressors, rebent fiblons aquí i allà.
No sé ni com vaig tornar.Va ser un veritable miracle que no em trenqués la closca, corrent com vaig córrer com un boig pel camí pedregós.
La porta va picar contra la paret quan la vaig obrir d'una empenta. Vaig pujar al lavabo a mirar-me, ensopegant amb les parets. Era horrible. Una parpella inflada, la galta esquerra també, darrera el coll vaig trobar un enorme gangli que baixava per l'esquena, un dels braços se m'adormia i el llavi inferior penjava com si fos un llavi lleporí.
Vaig sortir del bany trontollant, buscant el mòvil. Vaig trucar a emergències com vaig poder i només vaig ser capaç d'estirar-me al llit abans de començar a convulsionar.
Diuen que em van salvar de miracle, que vaig tenir sort que l'ambulància pogués arribar fins la casa, que la porta quedés oberta, que els sanitaris haguessin omplert el botiquí d'histamìnics un parell de dies abans i que l'hospital fos aprop..
Després, un parell de setmanes ingressat, acompanyat als vespres per la meva dona, que llegia mentre jo mirava la tele, i un mes de baixa a casa, fins que els metges van considerar que el meu organisme s'havia recuperat des efectes del verí.
En Miquel va pujar a vigilar-me les abelles unes quantes vegades i va buscar les flors sense trobar-les. Moltes flors, moltes d'elles blanques, però amb totes aquelles característiques, cap ni una.
Quan vaig sentir-me una mica millor vaig seure davant de l'ordinador i vaig revisar webs i més webs que parlaven de flors, vaig demanar llibres a la biblioteca del poble, vaig trucar a algunes herboristeries. Tot sense resultat.
De l'hospital i dels dies de repòs a casa m'havia quedat una estranya lassitud. No sentia ganes d'anar a veure a les abelles. Tampoc de baixar cada dia al casino. Era com si la sòla manera de recuperar aquells costums em produís repugnància. Fins i tot em costava pensar en caminar fins als panals. Un matí vaig refusar aquella desgana i ho vaig provar. Vaig llevar-me tan d'hora com abans, vaig calçar-me i vaig sortir de casa amb el ferm propòsit d'anar muntanya amunt. Però no vaig poder fer més de cent passes, sentia com les pedres se'm clavaven a les plantes del peus, una suor freda regal.limava del meu front, baixava pel meu coll, i amb cada gota de suor, amb cada pedra trepitjada, les meves passes eren més lentes, més pesades.
Una, dues, tres, quinze passes vaig poder donar des del començament del camí fins que van començar les tremolors i els calfreds. Amb la setzena haurien arribat els vòmits i els marejos. Ho sabia. I vaig desistir.
Vaig tornar a entrar a casa i vaig provar de confirmar una intuïció. La bossa amb el triangle m'esperava al menjador. Vaig instal.lar el trespeus, com sempre, vaig començar a llegir la partitura, com cada dia, vaig agafar el triangle. Però no semblava el meu triangle, no era el mateix metall, estava fred, se m'enganxava a les mans i conforme més llegia, més maldestre em trobava, com si fos la meva primera partitura. No podia trobar el tempo adequat. Vaig provar de concentrar-me, d'esforçar-me encara més, fins que vaig tornar a mirar cara a cara als vòmits i a les tremolors.
Què em passava ?
Van transcórrer uns quants dies més. A la immobilitat i al silenci s'hi afegia ara la por al desconegut. Res del que semblava que m'agradava podia fer-ho. Només la meva dona, més silenciosa que mai continuava essent tolerable. Potser en ella podia trobar la resposta. Potser calia trencar aquella barrera i retrobar els sentiments que havíem oblidat. Calia parlar-li, explicar-li el què em passava.
Una nit em vaig decidir. Vaig demanar-li que m'acompanyés al menjador i que s'asseiés al sofà, però cada cop que volia començar a parlar m'ennuegava, els mots s'encallaven a la meva gola i no volien sortir.
lla em mirava amb ulls esbatanats, espantada, observant com em debatia amb mi mateix per parlar sense aconseguir-ho. Finalment, es va recolzar al meu genoll per alçar-se i va marxar del menjador. Ella no era tampoc la resposta.
Es van escolar les setmanes, s'acabava la meva baixa. Hauria de tornar als concerts sense ser capaç de tocar i em sentia malament, inútil, desorientat.
Però llavors va arribar en Miquel amb un llibre que havia trobat en una petita llibreria de vell. "Sortilegios arcanos", es deia. Vam seure a la taula, un al costat de l'altre i el meu amic me'l va fer obrir per la pàgina 83.
- Mira, mira. Parla de les teves flors.
"Se dice que en zonas del principado crece una flor austera de apariencia vulgar que se agrupa bajo los árboles. No puede saberse con certeza por qué brota, ni cuándo ni cómo, pero lo que sí se sabe es que las abejas la aprecian en mucho, teniéndola por la flor más preciada, y que la miel que de ella producen provoca en el que la toma la mutación de los deseos. Si una persona toma la miel del olvido, cambiará sus gustos para siempre".
Potser no era cert del tot. Abans tampoc em venia de gust xerrrar amb la meva dona. Però sí era cert que ja no respectava aquells horaris estrictes d'abans, que no podia anar a veure a les abelles, que el triangle era un desconegut, que no en venia de gust baixar al casino.
De la meva vida sencera només una cosa em quedava per examinar, una cosa que no havia fet per prescripció mèdica des de l'atac dels insectes.
- Miquel, pots baixar-me al poble en cotxe ?
La placeta estava gairebé deserta, només un parell de dones xerraven al costat de la font. Gairebé ni vaig acomiadar-me de'n Miquel, de tan nerviós com estava. De moment no m'havia passat res mentre baixàvem al poble. Vaig recórrer la vorera nerviós. Des d'on era no podia saber si la Clara estava sòla. L'únic que sabia era que m'hi podia acostar, que el meu còs no reaccionava. Vaig obrir la porta com un esperitat, esperant que la meva velocitat esmorteïs la possible reacció al.lèrgica a aquella trobada.
La Clara estava sola, davant de la caixa. En veure'm, la seva cara es va il.luminar, els seus mugrons es van marcar amb més força sota la bata blanca. Vaig quedar davant d'ella, palplantat, esperant les nàusees i les tremolors.
Però no van arribar.
La Clara no sabia què em passava, però estava preparada per veure'm tornar, per veure'm quedar. Va ser ella qui va estendre el braç per damunt del taulell, ella qui se'ns va endur a mi, als meus sentiments desbocats, a la meva tremenda erecció, cap a la rebotiga.
I allà m'he quedat, lluny del Liceo, de la masia i de les abelles, entre farines i llevats. Pa, croissants i ensaïmades entre setmana, lioneses i tortells els diumenges, i cada dia el còs ensucrat de la Clara, els seus ulls dolços com la mel.

16-7-2017