FLORS
La música havia estat sempre la
meitat de la meva vida. L'altra meitat l'havien ocupada sempre les
abelles.
Pel matí el brunzit dels
insectes, per la tarda cordes i harmonies. Pel matí la dolçor de la
mel i la màscara blanca, per la tarda corbata, i la dolçor dels
aplaudiments al Liceo. Pel matí la solitud del camp, per la tarda la
multitud dels concerts.
Aquella primavera va ser
especialment agradable, fresca pels matins, càlida als migdies sense
que la calor fos entorpidora. Em llevava ben d'hora, deixava a la
dona dormint a la petita masia on vivíem i me n'anava camí amunt
fins als panals, trepitjant la terra del camí, amb els ulls inflats
de son al començament, respirant a plè pulmó després dels quinze
minuts de pujada que em duien fins a les abelles. M'asseia una estona
allà, em posava el vestit blanc i el casc, i revisava els panals. Si
calia arranjar alguna cosa, l'arranjava, si tot estava com havia
d'estar em treia el tratjo i m'asseia una estona entre el brunzir
dels insectes. Pensava o llegia mentre clavava queixalada a l'entrepà
i després marxava, sempre en silenci, lluny del telèfon i de la
ràdio, lluny de les paraules. Quan tornava a casa, la dona ja havia
marxat a treballar, sense una nota, sense un missatge, només el seu
costat buit al llit. Llavors treia el triangle de la seva funda de
pell, col.locava el trespeus al mig del menjador i desplegava la
partitura al damunt.
És un instrument humil, el
triangle, però si no hi és se'l troba a faltar, als concerts, i si
t'equivoques tothom se n'adona.
Cada dia repassava un part de la
partitura de l'obra que representàvem, un plus a banda dels assajos.
Llegia notes i notes, fins que en el moment adequat "cling,
cling" feia sonar el triangle.
Quan havia acabat la feina del
matí eren les deu tocades. Una bona hora per baixar a esmorzar al
Casino del poble. En Miquel em preparava el cafè amb llet i em
col.locava al davant un parell de croissants acabats de fer. I dic
"fer" amb plena consciència de causa.
La Clara encara els fa, els
croissants, no es limita a ficar al forn un preparat congelat. Li
queden esponjosos, daurats i dolços, amb aquelles banyes cruixents
que tant m'agraden.
Cap a les onze havia acabat
d'esmorzar i La Vanguardia havia estat girada i regirada, llavors
anava al forn a comprar el pa.
La Clara no hi tenia gaire gent a
aquella hora, els nanos eren a l'escola, els adults treballaven i les
dones grans ja feia estona que havien baixat a comprar.
Trigava només un instant en
sortir del casino, creuar la plaça sota l'ombra dels plataners,
entrar al forn d'una revolada i buscar els ulls mel de la Clara, sota
aquell barret blanc que es posava per despatxar. Llegir en el seu
somriure que em desitjava, prendre la seva mà pel damunt del
taulell, dirigir-nos suaument cap a la rebotiga i follar com bojos
entre sacs, massa i farina, demanava més temps.
Cada dia començava igual des de
feia anys. Anys amb les abelles, anys creuant aquella plaça, anys de
silencis a casa i de música a l'exterior. Sense necessitat. No hi
havia bens ni deutes entre la meva dona i jo, no hi havia fills ni hi
quedava amor. Hi havia la força del costum. La certesa de la
indiferència que tot ho arrana i tot ho permet. Si no mantinguéssim
aquella aparença de vida en comú que ens donava tanta llibertat
individual no podria tenir una vida tan plaent i alhora segura i
determinada.
Però aquella primavera tot va
canviar.
Aquell matí vaig llevar-me com
sempre, vaig pujar fins als panals com sempre. Però no tot era com
sempre. Les abelles volaven erràticament, sense objectiu. No van
mostrar cap agressivitat quan vaig obrir els panals.
Vaig treure'm el tratjo i vaig
decidir donar un tomb pels voltants abans de cruspir-me l'entrepà.
Potser alguna causa externa les havia fet canviar el comportament.
Vaig caminar amunt i avall, sense
rumb, sense saber exàctament què buscava, fins que arraulides sota
uns arbres, al costat del camí, vaig veure unes estranyes flors.
Blanques, amb la tija verda i un petit pistil de color groc,
s'agrupaven a la base dels arbres, mogudes per la brisa.
Vaig acostar-me per ensumar-les
sense notar cap olor, vaig agafar-ne un parell entre els dits, les
vaig arrencar i, immediatament, sense saber d'on havien sortit, una
munió d'insectes: abelles, vespes, mosques, borinots, va llençar-se
sobre meu, molestant-me, xocant contra mi, picant-me. Abelles als
braços i al coll, vespes a les mans, mosques a la cara.
Vaig començar a batre els braços
com si fos un molí mentre espantava amb les mans als insectes que
volien aterrar al meu rostre i vaig sortir corrents cap a casa,
perseguit per un petit nuvolet d'agressors, rebent fiblons aquí i
allà.
No sé ni com vaig tornar.Va ser
un veritable miracle que no em trenqués la closca, corrent com vaig
córrer com un boig pel camí pedregós.
La porta va picar contra la paret
quan la vaig obrir d'una empenta. Vaig pujar al lavabo a mirar-me,
ensopegant amb les parets. Era horrible. Una parpella inflada, la
galta esquerra també, darrera el coll vaig trobar un enorme gangli
que baixava per l'esquena, un dels braços se m'adormia i el llavi
inferior penjava com si fos un llavi lleporí.
Vaig sortir del bany trontollant,
buscant el mòvil. Vaig trucar a emergències com vaig poder i només
vaig ser capaç d'estirar-me al llit abans de començar a
convulsionar.
Diuen que em van salvar de
miracle, que vaig tenir sort que l'ambulància pogués arribar fins
la casa, que la porta quedés oberta, que els sanitaris haguessin
omplert el botiquí d'histamìnics un parell de dies abans i que
l'hospital fos aprop..
Després, un parell de setmanes
ingressat, acompanyat als vespres per la meva dona, que llegia mentre
jo mirava la tele, i un mes de baixa a casa, fins que els metges van
considerar que el meu organisme s'havia recuperat des efectes del
verí.
En Miquel va pujar a vigilar-me
les abelles unes quantes vegades i va buscar les flors sense
trobar-les. Moltes flors, moltes d'elles blanques, però amb totes
aquelles característiques, cap ni una.
Quan vaig sentir-me una mica
millor vaig seure davant de l'ordinador i vaig revisar webs i més
webs que parlaven de flors, vaig demanar llibres a la biblioteca del
poble, vaig trucar a algunes herboristeries. Tot sense resultat.
De l'hospital i dels dies de
repòs a casa m'havia quedat una estranya lassitud. No sentia ganes
d'anar a veure a les abelles. Tampoc de baixar cada dia al casino.
Era com si la sòla manera de recuperar aquells costums em produís
repugnància. Fins i tot em costava pensar en caminar fins als
panals. Un matí vaig refusar aquella desgana i ho vaig provar. Vaig
llevar-me tan d'hora com abans, vaig calçar-me i vaig sortir de casa
amb el ferm propòsit d'anar muntanya amunt. Però no vaig poder fer
més de cent passes, sentia com les pedres se'm clavaven a les
plantes del peus, una suor freda regal.limava del meu front, baixava
pel meu coll, i amb cada gota de suor, amb cada pedra trepitjada, les
meves passes eren més lentes, més pesades.
Una, dues, tres, quinze passes
vaig poder donar des del començament del camí fins que van començar
les tremolors i els calfreds. Amb la setzena haurien arribat els
vòmits i els marejos. Ho sabia. I vaig desistir.
Vaig tornar a entrar a casa i
vaig provar de confirmar una intuïció. La bossa amb el triangle
m'esperava al menjador. Vaig instal.lar el trespeus, com sempre, vaig
començar a llegir la partitura, com cada dia, vaig agafar el
triangle. Però no semblava el meu triangle, no era el mateix metall,
estava fred, se m'enganxava a les mans i conforme més llegia, més
maldestre em trobava, com si fos la meva primera partitura. No podia
trobar el tempo adequat. Vaig provar de concentrar-me, d'esforçar-me
encara més, fins que vaig tornar a mirar cara a cara als vòmits i a
les tremolors.
Què em passava ?
Van transcórrer uns quants dies
més. A la immobilitat i al silenci s'hi afegia ara la por al
desconegut. Res del que semblava que m'agradava podia fer-ho. Només
la meva dona, més silenciosa que mai continuava essent tolerable.
Potser en ella podia trobar la resposta. Potser calia trencar aquella
barrera i retrobar els sentiments que havíem oblidat. Calia
parlar-li, explicar-li el què em passava.
Una nit em vaig decidir. Vaig
demanar-li que m'acompanyés al menjador i que s'asseiés al sofà,
però cada cop que volia començar a parlar m'ennuegava, els mots
s'encallaven a la meva gola i no volien sortir.
lla em mirava amb ulls
esbatanats, espantada, observant com em debatia amb mi mateix per
parlar sense aconseguir-ho. Finalment, es va recolzar al meu genoll
per alçar-se i va marxar del menjador. Ella no era tampoc la
resposta.
Es van escolar les setmanes,
s'acabava la meva baixa. Hauria de tornar als concerts sense ser
capaç de tocar i em sentia malament, inútil, desorientat.
Però llavors va arribar en
Miquel amb un llibre que havia trobat en una petita llibreria de
vell. "Sortilegios arcanos", es deia. Vam seure a la taula,
un al costat de l'altre i el meu amic me'l va fer obrir per la pàgina
83.
- Mira, mira. Parla de les teves
flors.
"Se dice que en zonas del
principado crece una flor austera de apariencia vulgar que se agrupa
bajo los árboles. No puede saberse con certeza por qué brota, ni
cuándo ni cómo, pero lo que sí se sabe es que las abejas la
aprecian en mucho, teniéndola por la flor más preciada, y que la
miel que de ella producen provoca en el que la toma la mutación de
los deseos. Si una persona toma la miel del olvido, cambiará sus
gustos para siempre".
Potser no era cert del tot. Abans
tampoc em venia de gust xerrrar amb la meva dona. Però sí era cert
que ja no respectava aquells horaris estrictes d'abans, que no podia
anar a veure a les abelles, que el triangle era un desconegut, que no
en venia de gust baixar al casino.
De la meva vida sencera només
una cosa em quedava per examinar, una cosa que no havia fet per
prescripció mèdica des de l'atac dels insectes.
- Miquel, pots baixar-me al poble
en cotxe ?
La placeta estava gairebé
deserta, només un parell de dones xerraven al costat de la font.
Gairebé ni vaig acomiadar-me de'n Miquel, de tan nerviós com
estava. De moment no m'havia passat res mentre baixàvem al poble.
Vaig recórrer la vorera nerviós. Des d'on era no podia saber si la
Clara estava sòla. L'únic que sabia era que m'hi podia acostar, que
el meu còs no reaccionava. Vaig obrir la porta com un esperitat,
esperant que la meva velocitat esmorteïs la possible reacció
al.lèrgica a aquella trobada.
La Clara estava sola, davant de
la caixa. En veure'm, la seva cara es va il.luminar, els seus mugrons
es van marcar amb més força sota la bata blanca. Vaig quedar davant
d'ella, palplantat, esperant les nàusees i les tremolors.
Però no van arribar.
La Clara no sabia què em
passava, però estava preparada per veure'm tornar, per veure'm
quedar. Va ser ella qui va estendre el braç per damunt del taulell,
ella qui se'ns va endur a mi, als meus sentiments desbocats, a la
meva tremenda erecció, cap a la rebotiga.
I allà m'he quedat, lluny del
Liceo, de la masia i de les abelles, entre farines i llevats. Pa,
croissants i ensaïmades entre setmana, lioneses i tortells els
diumenges, i cada dia el còs ensucrat de la Clara, els seus ulls
dolços com la mel.
16-7-2017