sábado, 3 de diciembre de 2016

FRIMANN

FRIMANN

Mai m'han agradat els casaments. Ni el matrimoni, ni els casaments. Quina utilitat te casar-se ? Hi ha mil maneres d'aconseguir els mateixos objectius sense haver de sotmetre's a una cerimònia llarga i pesada, d'evitar aquella roba incòmode que uniformitza als homes i que posa a les dones en la tesitura d'escollir entre un vestit senzill, que serà menyspreat, o un de pompós, que els impedirà anar al lavabo en tot el dia.
A més, a més, hi passa de tot, als casaments. Quan me'n parlen, sempre torna a mi el record de'n Frimann.
En Frimann era un home baixet, bru, curtit, que devia tenir al voltant de seixanta anys i treballava de capataç en la fàbrica d'objectes d'alpaca d'un oncle de la meva àvia. Encara que era descendent d'irlandesos, les barreges dels seus ancestres amb sang mediterrània només li havien deixat un parell de característiques cèltiques: els seus cabells rojos i la capacitat de beure cervesa desaforadament.
El casament de la filla de'n Frimann amb el fill del meu oncle va ser el primer casament al que vaig anar. Devia tenir uns cinc o sis anys i me'l vaig passar jugant al jardí amb els meus cosins mentre les donzelles ens perseguien pel jardí.
Tenia diners, l'oncle, molts diners. Cabaler amb sort, havia arribat de pagès a la ciutat amb la legítima dels pares a la butxaca, i la va emprar en comprar un molí, a mitges amb un soci. Quan al soci el van ficar a la presó per una estafa, l'oncle va seduïr a la seva dona i va acabar quedant-se amb el negoci, que va vendre sense perdre un instant per construïr una petita fàbrica d'objectes d'alpaca. Home sagaç, l'oncle havia intuït que les vaixelles metàliques substituïrien a les de fang.
Primer deu, després vint, dos-cents empleats finalment, necessiten un capataç. I aquest era en Frimann. Va treballar pel meu oncle des del començament i s'havia guanyat la seva confiança. De fet, l'oncle devia acabar pensant que li n'hi havia tingut massa, de confiança, perquè la fàbrica va créixer, els fills es van fer grans, la filla del capataç era preciosa, i el fill de l'oncle una mica idiota.
Idiota ric, guapa pobre: amor, fuga, matrimoni secret i nen encarregat.
Aquest va ser el meu primer casament. Però no el recordo per la història de folletó dels nuvis sino perquè vaig ser jo qui va veure en Frimann sortir al jardí zigzaguejant.
Duia un puro a la boca, un llarg abric i un barret stetson encasquetat. Pobre home. La filla se li casava amb el fill de l'amo. Tenia tantes coses per celebrar que no se li va acudir pensar en que feia un paper ben galdós, emborratxant-se en un casament de rics. La mare ja me l'havia assenyalat mentre dinàvem: “No facis mai com ell fill meu. Quan et casis, comporta't com un senyor”.
Xerrava massa fort, li agradava aixecar les faldilles de les minyones i obria la boca quan mastegava, però què més se li podia demanar ? No tothom aprèn a comportar-se, i al cap i a la fi, l'oncle havia hagut de fer-ho per fer rutllar els negocis. A en Frimann no li havia calgut, i de ben segur que s'havia adonat que l'amo i els seus convidats l'ignoraven. Què es pot fer en una festa quan tothom t'evita més enllà d'emborratxar-te ? No pots marxar del casament de la filla !
Potser és per què volia marxar però no s'hi atrevia que va sortir al jardí. “Millor que em toqui l'aire a fer d'estàtua entre tots aquells hipòcrites” devia pensar.
Després del pastís i dels postres, els nens hi havíem sortit a jugar al "pilla-pilla", mentre els adults prenien el cafè dins de la casa. Ens perseguíem entre les taules on havien servit el vermut, bruts i suats, amb la roba bona arruinada per les taques, entre els crits de les minyones, que provaven d'impedir vànament que ens tiréssim per terra.
Jo era recolzat al gruixut tronc d'un plataner. Després d'una fugida èpica perquè un meu cosí no m'atrapés, necessitava recuperar l'alè. Des d'allà vaig veure en Frimann, com baixava el parell d'esglaons que separaven la casa del jardí amb el puro a la boca. Només li veia part del pit i la cara, rodona, d'un color vermell alcohol sota els seus cabells panotxes, perquè entre ell i jo, els meus cosins es movien desaforadament empentant-se, perseguint-se.
No recordo exàctament què va provocar-ho. Sí recordo que algú va engegar una taula a dida i que algú altre va caure al terra davant de l'irlandès però, encara que no en recordi la causa, sí que sé el que va passar després.
Desquil.librat per alguna causa ignota, el capataç, amb una expressió de sorpresa a la cara, va fer un parell de passes erràtiques, enrera, a un costat, va entrebancar-se amb els esglaons que acabava de baixar i va sortir caminant enrera, descrivint un estrany semicercle, incapaç de recuperar l'equil.libri, puro fumejant entre les dents, fent una passa darrera d'una altra cap a un objectiu que hauria volgut no aconseguir mai,
I és que l'oncle era ric, molt ric. I encara que no li havia vist utilitzar mai, tenia una de les primeres piscines privades de Barcelona.
Quan el taló d'en Frimann va xocar amb el cantell d'una de les rajoles que envoltaven la piscina el seu còs va descriure una volta complerta i la punta de l'altra sabata va ensopegar també amb el cantell de la rajola. Va ser llavors que em va mirar amb uns ulls tan esbatanats que les parpelles havien desaparegut, uns ulls d'esglai en una expressió de gairebé pànic, com si de sobte s'hagués adonat del ridícul que seguiria a la caiguda. Incapaç d'aturar-se, incapaç d'evitar-ho, els seus braços van girar com les aspes d'un molí, com un dibuix animat, mentre el seu abric de pata de gall es movia suaument, talment com si els faldons fossin les ales d'un voltor. El coll de la camisa blanca i la corbata, que duia absolutament nuada, se li van clavar al coll, i l'armilla grisa i l'americana que duia sota l'abric, formàren unes estranyes arrugues, alhora que les cames se li tensaven, intentant evitar l'inevitable.
Vaig fer dues passes enrera, instintivament, en el mateix moment què en Frimann queia dins l'aigua. Un "xoffff " esclatant, un doll d'aigua freda saltant de la piscina, fulles humides enganxades a la pell dels meus companys de jocs. L'últim que es va enfonsar van ser les puntes de les seves sabates noves.
Corredisses, crits d'auxili, minyones apartant als nens... Alguns convidats que passejaven per allà es van acostar-se'ns ràpidament mentre uns altres corrien a avisar a la núvia.
Aliè al tarrasbastall que havia provocat, el submarinista emergí a poc a poc i es quedà allà palplantat, immòvil al bell mig de la piscina, mentre la núvia, absolutament prenyada, arribava corrents i es quedava a la vora de l'aigua, plorant desconsoladament i el meu oncle es mirava l'escena des del damunt de les escales amb expressió de desànim.
No recordo qui el va rescatar, ni què va passar després. En Frimann va ser només un símbol de la diferència, de la distància entre classes. No l'havia vist mai ni el vaig tornar a veure després. L'últim que recordo d'ell és la imatge d'un home cobert d'aigua fins a la panxa, coll de la camisa tort, ulls tancats d'estruç que no vol veure el desastre, amb l'esteton encara encasquetat i el puro a la boca, apagat.

30-11-2016