miércoles, 29 de junio de 2016

NOMUERTOS

Sóc un "Nomuerto". I espero l'autobús.
Em maquillo cada matí. No trigo gens. Després de fer-ho durant vint anys hi tinc molta pràctica.
Una base de maquillatge blanc, vermell sota els ulls, negre per les galtes, unes berrugues postisses... I les dents. Són les dents les que empenyen la meva mandíbula endavant i em donen aquell punt d'agressivitat que ha de tenir un zombie. La roba que vesteixo fa joc amb el maquillatge: botes militars, samarreta estripada i una jaqueta de pell negre, de les creuades que duen els heavies. Aquest conjunt, entre la boira hivernal de la plana de Vic, produeix un efecte fantàstic. Quan un desconegut fa un bot en veure'm aparèixer, em sento realitzat.
Avui fa vint anys que sóc un "Nomuerto".
Els pares volien que estudiés música, però a mi no m'agrada el solfeig, no m'ha agradat mai aprendre a encadenar notes sobre d'un paper. El que jo volia era la llibertat de tocar sense disciplina, de trepitjar el pedal de distorsió i sentir com les vibracions rugoses de la Gibson m'eriçaven els cabells.
Amb quatre classes a la parròquia vaig aprendre els acords bàsics i les escales. Hores de pràctica em van endurir els dits i em van ensenyar a fer pujar i baixar pel pal una pila de puntejos vertiginosos.
Kiss, Jane's Addiction, Placebo, Nine Inch Nails, Sisters of Mercy... Jo volia ser com ells. Jo volia una banda.
L'Àngel i el Jesús eren amics meus des de l'EGB, al Carles el vaig trobar a través d'un anunci. Sempre ha estat difícil trobar bateries. No tocàvem bé, però no ens importava. Acords de banyes, algun arpegi, sols de guitarra que volien imitar els dels Mercyful Fate... L'Àngel tenia una bona veu i en Jesús era un baixista de tècnica limitada però que omplia l'escenari. De seguida ens vam fer un nom a Osona. A Barcelona ens va costar un parell d'anys entrar-hi, però quan van aparèixer Evanescence les coses van canviar.
Un dia, en Johnny, un mànager, ens va venir a veure. Volia representar-nos, i per demostrar el que valia ens havia buscat un bolo a l'Apolo per pròpia iniciativa. Vam omplir la sala. I això que encara no teníem disc !! En veure'ns una aposta segura, Sony ens va oferir un contracte i vam gravar el nostre primer disc amb en John Paul Jones, el baixista dels Zeppelin que era productor de la Diamanda Galas.
Fins a la signatura del contracte tot va ser fantàstic entre nosaltres. Ens emborratxàvem junts, compartíem la maria... L'Àngel i el Carles tenien novies formals, el Jesús anava cada cap de setmana amb una diferent, i jo només vivia pel grup i no em menjava una rosca.
El disc va ser un èxit absolut i vam anar a viure a Madrid. La música gòtica tornava a estar de moda i "Nomuertos" sonava a les ràdios. Ens feien entrevistes i tothom ens reconeixia quan entràvem a fer un got en algun local. En començar la primera gira, més de cent concerts, vam habituar-nos a anar sempre maquillats.
Quan es va concretar la gira sud-americana, en Johnny va dir que no podíem continuar sense arreglar els papers. Calia muntar una empresa, per temes fiscals, va dir. No semblava una mala idea, començàvem a guanyar diners, i des d'aleshores, a més d'amics, ens vam fer socis a parts iguals. El nom se m'havia acudit a mi, però vaig ficar-lo a l'empresa com si fos de tots. Va ser el meu primer error.
L'estiu del 98 vam volar cap a Argentina per començar la gira. Un any després érem milionaris, tocàvem a New York i les nostres vides eren un desastre. Les novies fixes havien desaparegut. Cada nit ens liàvem amb alguna de les noies que venien a veure'ns tocar. De vegades en triàvem unes quantes abans de sortir, les fèiem anar a buscar per un dels segurates i les convidàvem al backstage. Una nit memorable vam fer despullar quatre noies, ens vam jugar a sorts per quina començàvem, i ens les vam anar canviant.
Dúiem l'autèntica vida de les estrelles del rock. La vida que havíem volgut. Però per dur aquesta vida i aquest ritme, calen estímuls artificials. No vaig trigar en enganxar-me a la coca. L'Àngel també hi va caure, i com que no podia sortir encocat a l'escenari, es va acostumar a tranquil.litzar-se a base de pastilles. Tenia una dependència tan gran que es cosia bossetes de pastilles als mocadors que es lligava als braços per cantar tranquil. En Jesús va ser l'únic que va aguantar el tipus sense caure en el vici. A meitat de la gira va decidir que ja en tenia prou, de festa. Va decidir assajar, tocar, i anar-se'n a dormir.
El segon disc el vam gravar entre concert i concert i ens va sortir potent, agressiu, rodó. Guanyàvem més que mai i ens ho gastàvem tot.
Un dia, en Carles es va desmaiar al mig d'un plató de televisió. Dues ampolles de bourbon cada dia van ser massa per ell. El vam substituir ràpidament, sense remordiments. No he sabut res més d'ell.
Quan vam acabar la gira estàvem gairebé destruïts, necessitàvem temps per descansar. Vaig retirar als meus pares, li vaig muntar una botiga de roba a la meva germana, em vaig comprar una casa impressionant a Miami i vaig esnifar tot el que podia ficar-me pel nas. La trucada d'en Johnny per gravar el proper disc em va agafar sense cap cançó preparada i vam haver de recórrer a compositors professionals, dels que et venen els seus temes. La crítica va dir que ens havíem aburgesat una mica, però el disc es va vendre tan bé com els altres. I com que ja ens anava bé posar la cara i tocar als concerts, mentre uns altres componien i gravaven els temes, els següents dos discos els vam fer de la mateixa manera.
L'Àngel i jo ja no ens parlàvem amb el Jesús i de l'únic de què parlàvem entre nosaltres era de drogues. Però no podíem suportar ser al costat d'algú que ens recordava que la nostra vida era un desastre i el vam fer fora del grup.
Després de la gira del cinquè disc, les mans em tremolaven tant que ja no podia pràcticament ni tocar. Havia afegit l'alcohol a la coca. L'Àngel no estava gaire millor, però s'havia casat amb una model, i la seva dona era la que controlava els seus diners. Un dia, després d'una setmana seguida de festa, vaig patir un atac de cor. No recordo ben bé ni com va ser, ni on era. Vaig despertar-me a l'hospital, i en Johnny, que era el nexe entre l'Àngel i jo, va trucar als meus pares.
Vaig provar de desintoxicar-me sol, a la meva casa de Miami, però ni jo ni els meus pares no sabíem com enfrontar-nos a un problema com aquell. No era capaç de tocar i els diners s'acabaven.
- Johnny, necessito diners per desintoxicar-me. Vull sortir d'aquesta merda.
- Tranquil. Te'ls busco.
I tant que me'ls va buscar, el malparit. L'Àngel em va fer un préstec, garantit amb les meves accions de la societat.
Quan vaig recaure sense haver tingut temps d'omplir una altra vegada els meus comptes, la dona de l'Àngel ho va aprofitar per fer-se amb la meva part de "Nomuertos". L'Àngel no sabia ni què signava, anava tot el dia borratxo, però aquella mala pècora sí que ho sabia, sí.
Vaig vendre la casa i em vaig tornar a ingressar. Aquell cop sí que vaig aguantar, però "Nomuertos" ja no era meu. Quan vaig tornar a sortir de la clínica, vaig anar a veure l'Àngel. Vaig cridar, amenaçar, suplicar... Li vaig trencar la cara a en Johnny... De res no va servir. Vaig haver de tornar a Vic. I va ser molt difícil. Quan tothom sap què has estat i per què has hagut de tornar, és difícil relacionar-te. És difícil fins i tot sortir al carrer.
Em passava el dia assegut en un bar, amb un tallat al davant, fumant un cigarret darrere de l'altre, fins que el meu oncle em va oferir una feina.
- Manel. Em diuen que ja no prens res? És veritat?
- Sí padrí, és veritat. Ja no prenc res.
- Per què no treballes per mi a la benzinera? Et pagaré 1.500'00 euros i et donaré el torn de matí.
I així vaig tornar a començar. Em llevo a les sis, em maquillo, agafo l'autobús i treballo a la benzinera fins a la una del migdia, dino amb els meus pares i faig la migdiada veient el culebrot de TV3.
Dormo molt, ara. Com si hagués de recuperar el son que la coca em va prendre.
L'Àngel continua fent gires. Es va divorciar de la model fa anys i, naturalment, ella el va esquilar. Ara només toca a locals petits. Utilitza encara el nom de "Nomuertos" per arrossegar antics fans, però no és ni una ombra del que va ser. L'últim cop que va a tocar a Barcelona vaig anar al concert, però no vaig provar de parlar amb ell. Només per la manera de moure's en l'escenari vaig saber que estava acabat, com a músic i com a persona.
Jo, si més no, encara sóc una persona, encara tinc ill.usions, encara conservo una part de la innocència de la joventut.
Segurament es podria pensar que he desaprofitat totes les oportunitats, que he deixat passar tots els trens, que és ridícul que hagi acabat així. Jo mateix penso de vegades que la meva vida d'estrella del rock només ha estat un somni, que sempre he treballat a la benzinera. Però els retalls de diari i les cançons que de tant en tant sonen a la ràdio em recorden que no, que no ha estat cap somni. Que sóc un "Nomuerto" i que sempre ho seré.
Encara que ara ja no tingui limusina i hagi d'esperar aquest maleït autobús que no vol arribar.

6-8-2013


No hay comentarios:

Publicar un comentario