NOMUERTOS
Sóc un "Nomuerto". I
espero l'autobús.
Em maquillo cada matí. No trigo
gens. Després de fer-ho durant vint anys hi tinc molta pràctica.
Una base de maquillatge blanc,
vermell sota els ulls, negre per les galtes, unes berrugues
postisses... I les dents. Són les dents les que empenyen la meva
mandíbula endavant i em donen aquell punt d'agressivitat que ha de
tenir un zombie. La roba que vesteixo fa joc amb el maquillatge:
botes militars, samarreta estripada i una jaqueta de pell negre, de
les creuades que duen els heavies. Aquest conjunt, entre la boira
hivernal de la plana de Vic, produeix un efecte fantàstic. Quan un
desconegut fa un bot en veure'm aparèixer, em sento realitzat.
Avui fa vint anys que sóc un
"Nomuerto".
Els pares volien que estudiés
música, però a mi no m'agrada el solfeig, no m'ha agradat mai
aprendre a encadenar notes sobre d'un paper. El que jo volia era la
llibertat de tocar sense disciplina, de trepitjar el pedal de
distorsió i sentir com les vibracions rugoses de la Gibson
m'eriçaven els cabells.
Amb quatre classes a la parròquia
vaig aprendre els acords bàsics i les escales. Hores de pràctica em
van endurir els dits i em van ensenyar a fer pujar i baixar pel pal
una pila de puntejos vertiginosos.
Kiss, Jane's Addiction, Placebo,
Nine Inch Nails, Sisters of Mercy... Jo volia ser com ells. Jo volia
una banda.
L'Àngel i el Jesús eren amics
meus des de l'EGB, al Carles el vaig trobar a través d'un anunci.
Sempre ha estat difícil trobar bateries. No tocàvem bé, però no
ens importava. Acords de banyes, algun arpegi, sols de guitarra que
volien imitar els dels Mercyful Fate... L'Àngel tenia una bona veu i
en Jesús era un baixista de tècnica limitada però que omplia
l'escenari. De seguida ens vam fer un nom a Osona. A Barcelona ens va
costar un parell d'anys entrar-hi, però quan van aparèixer
Evanescence les coses van canviar.
Un dia, en Johnny, un mànager,
ens va venir a veure. Volia representar-nos, i per demostrar el que
valia ens havia buscat un bolo a l'Apolo per pròpia iniciativa. Vam
omplir la sala. I això que encara no teníem disc !! En veure'ns una
aposta segura, Sony ens va oferir un contracte i vam gravar el nostre
primer disc amb en John Paul Jones, el baixista dels Zeppelin que era
productor de la Diamanda Galas.
Fins a la
signatura del contracte tot va ser fantàstic entre nosaltres. Ens
emborratxàvem junts, compartíem la maria... L'Àngel i el Carles
tenien novies formals, el Jesús anava cada cap de setmana amb una
diferent, i jo només vivia pel grup i no em menjava una rosca.
El disc va ser un èxit absolut i
vam anar a viure a Madrid. La música gòtica tornava a estar de moda
i "Nomuertos" sonava a les ràdios. Ens feien entrevistes i
tothom ens reconeixia quan entràvem a fer un got en algun local. En
començar la primera gira, més de cent concerts, vam habituar-nos a
anar sempre maquillats.
Quan es va concretar la gira
sud-americana, en Johnny va dir que no podíem continuar sense
arreglar els papers. Calia muntar una empresa, per temes fiscals, va
dir. No semblava una mala idea, començàvem a guanyar diners, i des
d'aleshores, a més d'amics, ens vam fer socis a parts iguals. El nom
se m'havia acudit a mi, però vaig ficar-lo a l'empresa com si fos de
tots. Va ser el meu primer error.
L'estiu del 98
vam volar cap a Argentina per començar la gira. Un any després érem
milionaris, tocàvem a New York i les nostres vides eren un desastre.
Les novies fixes havien desaparegut. Cada nit ens liàvem amb alguna
de les noies que venien a veure'ns tocar. De vegades en triàvem unes
quantes abans de sortir, les fèiem anar a buscar per un dels
segurates i les convidàvem al backstage. Una nit memorable vam fer
despullar quatre noies, ens vam jugar a sorts per quina començàvem,
i ens les vam anar canviant.
Dúiem
l'autèntica vida de les estrelles del rock. La vida que havíem
volgut. Però per dur aquesta vida i aquest ritme, calen estímuls
artificials. No vaig trigar en enganxar-me a la coca. L'Àngel també
hi va caure, i com que no podia sortir encocat a l'escenari, es va
acostumar a tranquil.litzar-se a base de pastilles. Tenia una
dependència tan gran que es cosia bossetes de pastilles als mocadors
que es lligava als braços per cantar tranquil. En Jesús va ser
l'únic que va aguantar el tipus sense caure en el vici. A meitat de
la gira va decidir que ja en tenia prou, de festa. Va decidir
assajar, tocar, i anar-se'n a dormir.
El segon disc el vam gravar entre
concert i concert i ens va sortir potent, agressiu, rodó. Guanyàvem
més que mai i ens ho gastàvem tot.
Un dia, en Carles es va desmaiar
al mig d'un plató de televisió. Dues ampolles de bourbon cada dia
van ser massa per ell. El vam substituir ràpidament, sense
remordiments. No he sabut res més d'ell.
Quan vam acabar la gira estàvem
gairebé destruïts, necessitàvem temps per descansar. Vaig retirar
als meus pares, li vaig muntar una botiga de roba a la meva germana,
em vaig comprar una casa impressionant a Miami i vaig esnifar tot el
que podia ficar-me pel nas. La trucada d'en Johnny per gravar el
proper disc em va agafar sense cap cançó preparada i vam haver de
recórrer a compositors professionals, dels que et venen els seus
temes. La crítica va dir que ens havíem aburgesat una mica, però
el disc es va vendre tan bé com els altres. I com que ja ens anava
bé posar la cara i tocar als concerts, mentre uns altres componien i
gravaven els temes, els següents dos discos els vam fer de la
mateixa manera.
L'Àngel i jo ja no ens parlàvem
amb el Jesús i de l'únic de què parlàvem entre nosaltres era de
drogues. Però no podíem suportar ser al costat d'algú que ens
recordava que la nostra vida era un desastre i el vam fer fora del
grup.
Després de la gira del cinquè
disc, les mans em tremolaven tant que ja no podia pràcticament ni
tocar. Havia afegit l'alcohol a la coca. L'Àngel no estava gaire
millor, però s'havia casat amb una model, i la seva dona era la que
controlava els seus diners. Un dia, després d'una setmana seguida de
festa, vaig patir un atac de cor. No recordo ben bé ni com va ser,
ni on era. Vaig despertar-me a l'hospital, i en Johnny, que era el
nexe entre l'Àngel i jo, va trucar als meus pares.
Vaig provar de desintoxicar-me
sol, a la meva casa de Miami, però ni jo ni els meus pares no sabíem
com enfrontar-nos a un problema com aquell. No era capaç de tocar i
els diners s'acabaven.
- Johnny, necessito diners per
desintoxicar-me. Vull sortir d'aquesta merda.
- Tranquil. Te'ls busco.
I tant que me'ls va buscar, el
malparit. L'Àngel em va fer un préstec, garantit amb les meves
accions de la societat.
Quan vaig recaure sense haver
tingut temps d'omplir una altra vegada els meus comptes, la dona de
l'Àngel ho va aprofitar per fer-se amb la meva part de "Nomuertos".
L'Àngel no sabia ni què signava, anava tot el dia borratxo, però
aquella mala pècora sí que ho sabia, sí.
Vaig vendre la casa i em vaig
tornar a ingressar. Aquell cop sí que vaig aguantar, però
"Nomuertos" ja no era meu. Quan vaig tornar a sortir de la
clínica, vaig anar a veure l'Àngel. Vaig cridar, amenaçar,
suplicar... Li vaig trencar la cara a en Johnny... De res no va
servir. Vaig haver de tornar a Vic. I va ser molt difícil. Quan
tothom sap què has estat i per què has hagut de tornar, és difícil
relacionar-te. És difícil fins i tot sortir al carrer.
Em passava el dia assegut en un
bar, amb un tallat al davant, fumant un cigarret darrere de l'altre,
fins que el meu oncle em va oferir una feina.
- Manel. Em diuen que ja no prens
res? És veritat?
- Sí padrí, és veritat. Ja no
prenc res.
- Per què no treballes per mi a
la benzinera? Et pagaré 1.500'00 euros i et donaré el torn de matí.
I així vaig tornar a començar.
Em llevo a les sis, em maquillo, agafo l'autobús i treballo a la
benzinera fins a la una del migdia, dino amb els meus pares i faig la
migdiada veient el culebrot de TV3.
Dormo molt, ara. Com si hagués
de recuperar el son que la coca em va prendre.
L'Àngel continua fent gires. Es
va divorciar de la model fa anys i, naturalment, ella el va
esquilar. Ara només toca a locals petits. Utilitza encara el nom de
"Nomuertos" per arrossegar antics fans, però no és ni una
ombra del que va ser. L'últim cop que va a tocar a Barcelona vaig
anar al concert, però no vaig provar de parlar amb ell. Només per
la manera de moure's en l'escenari vaig saber que estava acabat, com
a músic i com a persona.
Jo, si més
no, encara sóc una persona, encara tinc ill.usions, encara conservo
una part de la innocència de la joventut.
Segurament es podria pensar que
he desaprofitat totes les oportunitats, que he deixat passar tots els
trens, que és ridícul que hagi acabat així. Jo mateix penso de
vegades que la meva vida d'estrella del rock només ha estat un
somni, que sempre he treballat a la benzinera. Però els retalls de
diari i les cançons que de tant en tant sonen a la ràdio em
recorden que no, que no ha estat cap somni. Que sóc un "Nomuerto"
i que sempre ho seré.
Encara que ara ja no tingui
limusina i hagi d'esperar aquest maleït autobús que no vol arribar.
6-8-2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario