NEXUM

(publicat al Recull de contes "Tot és possible")

El blanc immaculat de les parets de pladur reflecteix amb força el llum de les llanternes a piles. Com cada nit, he descaragolat els quatre visos que asseguren la porteta, he tret el cap per comprovar que sóc on he d'estar, i he sortit de la màquina.

Al magatzem no hi ha mai ningú. Mai no hi ha cap objecte. Només les parets, tan blanques, la porta blindada i el pom per obrir-la. Un pom que no em serveix per a res. La porta la tanquen per fora.

Amb el pretext que les imatges de la màquina fent el seu manteniment nocturn podrien dur a descobrir-ne els secrets del seu funcionament, High Tech Bcn SA, l'empresa per la qual treballo, va imposar a la fàbrica on l'han instal.lat que quedi tancada cada nit en un lloc segur, amagada de mirades indiscretes, i que cap càmera la vigil.li. Per això jo també sóc aquí. Sol i tancat en una presó blanca, embolcallat pel tènue llum de les làmpades portàtils.

Trec d'un compartiment la cadireta i la taula plegables i engego la tablet.

Mentre la tablet arrenca, vaig cap a un recó de la sala i aixeco una de les rajoles del terra, agafo de dins del forat un parell de bosses i les obro. Cigrons amb verdures i ànec a la taronja. Els cigrons encara cremen. No sé qui va desenvolupar aquestes bosses hermètiques que permeten mantenir el menjar calent, però es mereix el Nobel. En l'aspecte culinari, HT em cuida, no ho puc negar. No és com el menjar de la dona, i enyoro menjar-me unes braves o uns callos de tant en tant, però és sà i té bon gust. Tampoc sé qui em deixa el menjar. Ha de ser un empleat de la fàbrica subornat per HT, però no l'he vist mai.

Sec a la cadireta i començo a menjar depresa. A les cinc del matí he de tornar a entrar a la màquina. I encara que falten deu hores fins a les cinc, he de fer moltes coses. Normalment miro els missatges de la dona i dels nens, els de la companyia, xatejo una estona i practico una mica de gimnàstica abans d'anar a dormir. Comptant que he de dormir vuit hores, me'n queden dues per a tot això. Són poc. Massa poc. De tota manera, avui no crec que faci res del que faig habitualment. Estic molt nerviós. Avui he de posar fi a aquesta situació.

HT m'ha explicat una pila de vegades que no es poden canviar les condicions de treball, que l'acord que tenen amb la fàbrica de cotxes és immodificable, que perquè la màquina rendeixi ha de treballar com a mínim deu hores... Però els dies se'm fan molt llargs.

Passo deu hores dins de la màquina, soldant, repassant juntes, fent una llarga llista de tasques repetitives, empresonat dins del minso habitacle on m'amago per treballar, havent-me de refiar dels automatismes que hi han incorporat per a fer les meves necessitats físiques, bevent del tubet connectat al dipòsit d'aigua, sense deixar de prémer botons en cap moment, a desgrat de la calor que pugui passar i del mal que em puguin fer els dits.

I quan s'acaba la feina, surto de la màquina només per quedar-me en aquesta sala. Passo d'una presó a una altra una mica més gran. Com si visqués dins d'un d'aquells jocs de nines russes.

Fa sis mesos que visc d'aquesta manera. Sis mesos en què els meus dies han estat tots exactament iguals. Sis mesos eterns. Sis mesos... I no puc més.

Quan treballava al circ tot era diferent. No gaudia de cap luxe, és cert, però quan sortia de la caravana a primera hora del matí i estirava els braços per saludar al Sol, sentia que la vida era meva. Una vida nòmada, d'exercici físic, de converses amb els companys, d'espectacles i aplaudiments.

Però cada cop era més difícil instal.lar el circ. Els ajuntaments no ens hi volien perquè treballàvem amb animals, la gent ja no tenia diners per gastar i les despeses no paraven d'augmentar.

L'hauríem d'haver tancat. Hauríem d'haver desistit i haver-nos buscat una altra feina. Però no ho vam fer. Vam demanar un enorme crèdit que ens va permetre sortir a l'estranger, a sud-amèrica, només perquè ens robessin la recaptació a Buenos Aires i requisessin els lleons al Brasil.

Els pocs diners que ens quedaven van servir per a pagar-nos els bitllets de tornada a Europa. La companyia es va desfer i el crèdit va quedar sense pagar. Ens pensàvem que el banc no ens trobaria, nòmades com érem, però un dia la policia es va presentar al bar on feia de cambrer i em va detenir. "Sap que vostè és avalador d'un crèdit?" "Sap que la pena de presó per no pagar-lo és de cinc anys?" "Sap que el banc li ha proposat un acord?"

Vaig acceptar l'acord. Trenta-cinc pàgines d'acord. Em posava a disposició del banc per a treballar de franc allà on el banc volgués durant tres anys. Així retornaria el deute. Després podria tornar a fer vida normal.

Acabo de sopar. La tablet és al meu davant. M'espera. Obro el correu. Aquesta situació ja ha durat massa. Em cau el cabell, em fa mal l'estómac. No puc suportar més aquesta feina ni aquesta vida. La dona hi està d'acord: millor la presó que això.

"A l'atenció d'HT. Com que no puc suportar més les condicions de la feina que m'han donat vull trencar el contracte i anar a la presó. Potser es pensen vostès que sóc idiota. Però no ho sóc. El robot que vostès han venut a la fàbrica és un frau. No funciona sense que un humà tancat a dins el faci funcionar. I la fàbrica no ho sap. Per què sinó m'hauria d'amagar constantment? Si es neguen a trencar el contracte, m'esperaré a que obrin la porta demà al matí, ho explicaré tot a la fàbrica i els arruïnaré."

Segur que no és un text ben escrit, legalment parlant, però sí que és clar. Molt clar.

Premo la tecla i envio el mail. Merda de banc, merda d'empreses. Ara us fotré.

Mentre espero la resposta llegeixo els mails de la família per oblidar els nervis. La dona em demana que m'ha dit HT, l'Albert ha tret un excel.lent en geografia i el Marc té un refredat. Començo a escriure-li un mail a la Lourdes, però hotmail m'avisa que he rebut un missatge. És d'HT.

"Bona nit Sr. Ferrer. Hem llegit el seu mail. Li hem de dir que ens l'esperàvem. No ha deixat vostè de plantejar demandes en els darrers dies: vol un mòbil, vol una ràdio, vol veure als fills, vol menjar casolà preparat per la seva dona, vol veure a la seva dona... Com bé sap, totes les seves demandes són impossibles de complir. I a efectes pràctics, també la seva actual demanda ho és, tal com es dedueix de la clàusula dos-cents vint del contracte que va signar amb l'entitat bancària i de la clàusula cinc del contracte que HT va celebrar amb l'entitat.

220.- En cas que el treballador es negui a fer la feina assignada, essent aquest un contracte dels anomenats Nexum, i a la vista dels perjudicis que la seva actuació passada ha produït a l'entitat, el treballador passarà a ser propietat de l'entitat, a tots els efectes i a perpetuïtat.

5.- L'entitat cedeix el treballador a HT perquè l'assigni al lloc de treball que consideri oportú. En cas que el treballador incompleixi el contracte, el banc cedeix a HT tots els seus drets sobre el treballador.

En definitiva. Si incompleix vostè el contracte perquè es nega a fer a la feina o perquè explica a la fàbrica la seva situació (això també seria un incompliment), HT passarà a ser la seva propietària. Li recordem Sr Ferrer, que la darrera reforma laboral estableix que en els contractes anomenats Nexum el treballador passa a ser propietat de l'empresari a tots els efectes per un temps determinat. I si incompleix el contracte, passa a ser propietat de l'empresa per sempre. Com un objecte.

Li avanço que, si incompleix el contracte, l'assignarem exactament al mateix lloc de treball per sempre més. D'altra banda, en cas que ens produís el perjudici amb què ens amenaça, essent vostè propietat d'HT i com que no podríem continuar confiant en vostè, aquesta empresa el tractaria com es tracta a una eina inútil. Crec que fins i tot vostè sap que es fa amb les eines inútils.

Li prego que entengui que no podem fer altra cosa, Sr Ferrer. Un robot és petit per definició, només un nan pot tancar-se a dins, i no tenim cap altre nan a la nostra disposició.

Per tant, Sr Ferrer, li demanem que reconsideri la seva postura i que ens comuniqui les seves intencions abans que acabi la nit per tal de prendre les mesures oportunes. Atentament...."

Sento com la suor comença a baixar pel meu front. La vista se m'enterboleix. Miro fixament la pantalla de la tablet sense veure-la.

No havia llegit l'acord. Cap home de circ és capaç de llegir-se un contracte de trenta-cinc pàgines!

Començo a plorar en silenci. Les llàgrimes baixen per les meves galtes, unes llàgrimes amargues, com la meva vida.

Al circ era feliç. Tots érem feliços. Al circ, la meva alçada no era un problema. Ésser un nan no era un problema quan portava una vida tant al marge de les lleis com podia, i ara en canvi, quan compleixo les lleis, ésser un nan em condemna a viure tancat en un robot.

Els bancs, les multinacionals i l'Estat, aquells que fan les lleis, aquells que ens diuen que les lleis són justes, m'han convertit en un objecte. Sóc una eina de característiques especials, útil mentre funcioni i obeeixi.

La tablet torna a esperar-me. La pantalleta brillant és allà. El cursor parpelleja com si em demanés que respongués el mail d'HT.

Escric: Continuaré. Envio la resposta i em quedo assegut a la cadireta, davant de la taula buida, en una sala buida, embolcallat pel llum blanc i fred de les làmpades portàtils.

8-9-13