FARGA

La fàbrica produeix sense descans. Vint-i-quatre hores seguides, tots els dies de l'any. Els treballadors fem torns de quatre hores, no ens deixen treballar més per qüestions de seguretat, i això que se'ns fan curtes, molt curtes. Tots voldríem passar més temps a la farga encara que de vegades hi hagi accidents, i és que aquesta feina és addictiva.

Et lleves a les sis del matí, prens un cafè, menges alguna cosa ràpidament i te'n vas cap a la fàbrica. Hi ha qui arriba una hora abans per poder entrar el primer, i no és pas pel sou, que és baix, guanyaríem el doble treballant a qualsevol altre lloc, és perquè el que fem ens realitza, ens omple, ens absorbeix.

Cada dia es forma una petita cua a l'entrada de l'empresa. Tots els empleats vestim modestament i d'una manera descurada, ningú es preocupa de la imatge, predominen les barbes llargues mal retallades i les panxes prominents. No és estrany que t'adonis que la camisa del company és bruta o plena de llànties de menjar, alhora que evites mirar la teva perquè estàs segur que vas tan brut com ell.

A les set obren la tanca, deixes el carrer mal asfaltat i entres en el recinte on hi ha el vell edifici de maons i grans finestrals. L'empresa ha invertit tant en les màquines que no pot gastar gens en construccions, així que moltes finestres no tenen vidres i la teulada té goteres.

Travesses l'entrada en grup, igual que devien travessar-la els treballadors del S XIX, i t'atures per formar una altra cua, encara una altra cua, davant del metge. El Doctor Ferran et fa bufar per saber si has begut, et mira les pupil.les amb un aparell especial per detectar drogues i et formula quatre preguntes per evaluar el teu estat mental. Sempre hi ha algú que no respon adequadament i se n'ha de tornar cap a casa. De vegades no veus més al company refusat, però tampoc importa gaire. No conec el nom de cap dels meus companys i no crec que cap d'ells conegui el meu. Un "Bon dia" sec és pràcticament l'únic que ens diem mentre esperem impacientment el moment de començar a treballar.

Els novatos són els únics que fan preguntes, i sovint s'ofenen quan els veterans els responem de manera breu i desganada. El personal de producció no està per respondre preguntes. La feina ens té tan absorts que no responem ni les de les nostres parelles, si és que algú en té. Quan vaig signar el contracte em van preguntar si estava casat, i em van dir que en aquells moments no hi havia cap casat en el personal, i que els que n'havien estat s'havien divorciat poc temps després d'haver entrat a l'empresa. En aquell moment em va sorprendre, però ara ho entenc molt bé. El que veiem aquí ens abstrau tan del món, que el que ens pugui dir la parella no ens importa gens. De fet, ens oblidem tant de les activitats quotidianes, que hi ha un equip especial encarregat de netejar i cuinar per aquells treballadors que duen més temps aquí.

Després de passar la revisió, entrem en un llarg passadís que fa les funcions de vestidor. Ens calcem les sabates de seguretat entre el soroll metàl.lic de les portes de les guixetes, i cadascú s'enfunda el seu mono, ignífug i d'un material especial que impedeix que hi entrin els fums de l'exterior, es penja la bombona d'oxigen, hi connecta el tub d'aire que li permetrà respirar aire pur, i es posa la màscara.

A partir d'aquell moment comencen quatre hores de silenci absolut. Ens comuniquem per ràdio amb el control de producció i podríem xerrar amb els companys si volguéssim, però ningú diu res, tothom respecta l'estat d'introspecció, de recolliment gairebé religiós a què ens porta la feina.

Del mateix espai físic, de la maquinària, sembla que emani aquesta sensació, aquesta necessitat de silenci. En una sala immensa de terra de ciment, enfosquida pel fum, se succeeixen les fargues, instal.lades en dues fileres, com les columnes d'una església, al llarg d'un passadís central i dos laterals. El primer cop que les veus, impressionen. Cada una ocupa ben bé cinc metres. Quatre potes de ferro ben ancorades al terra sostenen una gran caldera d'acer de l'alçada de dos homes, amb una gran boca rodona davant de la qual hi ha la plataforma elevada des de la que treballes. De darrera la caldera parteixen els injector de combustible, i de la part de dalt una altíssima xemeneia que s'enduu els vapors químics cap a la depuradora del pis de dalt.

Les finestres que tenen vidres no deixen passar la claror, de tan brutes com estan, i la foscor de la sala i l'acer ennegrit, il.luminats pel foc de les fargues, et transporten a un món primitiu i elemental. Acer i foc. L'acer, fort, el foc, transformador. La capacitat semi-divina de transformar la matèria a través de les flames.

Els treballadors de la farga som els hereus dels ferrers de les societats primitives, dipositaris del saber necessari per a construir instruments imprescindibles. I és que nosaltres també construïm quelcom d'imprescindible, també aportem els nostres coneixements i a nosaltres mateixos, per a construir una cosa tant immaterial com imprescindible per a la vida.

Un cop preparat, esperes al vestidor a que arribi l'ordre des del control. Després, penetres en la foscor de la sala i camines entre els vapors fins arribar al teu lloc de treball, a la teva farga, puges les escales lentament, les botes pesen, la màscara et permet respirar però t'estreny les temples. Quan arribes a la teva farga, dones un copet al company a qui substituiràs, una ordre ressona en el casc, i ell marxa a poc a poc mentre et situes davant dels controls.

La mecànica és senzilla. Amb la mà dreta es controlen la velocitat i la direcció de les flames, i amb el cervell, amb la imaginació, formes les imatges que es reflecteixen en el foc.

La Farga no és més que una caldera plena a vessar de productes químics inflamables que crema sense aturar-se mai, el contenidor d'una bola de foc que sura, que s'eleva, que llepa les parets d'acer i prova d'atrapar-te. La Farga, l'acer, la química, són la matèria dels somnis que creen els treballadors.

Fa uns quants anys, la globalització, la cultura del consum, les multinacionals i molts altres factors, van eliminar les diferències culturals i de pensament. Tot el Planeta, tota la població mundial, vestia igual, comprava el mateix, anava als mateixos llocs, feia les coses de la mateixa manera. Les persones, com els xais, actuaven només en massa, tenien els mateixos anhels, els mateixos valors, pensaven igual... I si no hi ha diferències, no hi ha alternatives, no hi ha manera d'escapar. Només els somnis els permetien fugir de la realitat.

Però la mateixa uniformització de la vida diària va anar fent que, a poc a poc, els somnis fossin també idèntics, que no hi hagués cap diferència entre els d'un xinès i un alemany.

Llavors van començar els casos de bogeria massiva. De cop i volta, un universitari començava a tremolar, a salivar, i una estona després era mitja classe la que tremolava i salivava, un matí, un empleat de banca sortia de darrera de la caixa per mossegar a un client, i mitja hora més tard era tot el personal de la oficina el que sortia al carrer a mossegar vianants.

S'hi van dedicar molts recursos, a estudiar la malaltia, els metges van examinar milers de casos, i el diagnòstic va ser clar. Encara que igualar als humans facilita el consum i l'acumulació de capital, eliminar les diferències obstrueix la darrera vàlvula d'alliberament de la tensió en una societat opressiva.

La resposta: La Farga. Enlloc d'eliminar els monopolis i les multinacionals, enlloc de fomentar noves maneres de fer i de pensar, els governs van idear La Farga. La fàbrica de somnis.

Això és el que fem a la farga: creem somnis. Per això no tothom hi pot treballar. La nostra feina demana equilibri, intel.ligència i creativitat. El cervell del productor ha de ser capaç d'estructurar una història, de pensar de forma abstracta, d'identificar-se amb el receptor i d'imaginar. Ha de ser capaç de diferenciar-se de la massa per a crear somnis per altres que ja no saben somniar.

Mai les facultats d'humanitats i de filosofia havien estat tan plenes. Mai els seus alumnes havien tingut tanta feina. És igual la teva tendència. És igual si ets materialista, escèptic, existencialista o racionalista ... Si ets imaginatiu i assertiu, tens un lloc a La Farga.

El ciutadà que vol somniar es connecta uns elèctrodes a l'hora d'anar a dormir, la xarxa envia a la fàbrica les espurnes d'imaginació que el seu cervell és capaç de produir, i el control li assigna un treballador i una farga. A partir d'aquell moment, la química transforma els pensaments del ciutadà en imatges que es reflecteixen en el foc perquè el productor les agafi, interactuï amb elles barrejant-les amb els seus propis pensaments i les transformi, fins a construir una història pel somiador.

Quan fa uns mesos que treballes a la farga, un cop has entès el que s'espera de tu, veus que són les diferències de caràcter entre els productors el que dona valor als somnis, perquè la manera de produir mostra el caràcter del productor tant com el del destinatari.

Aquell que gaudeix amb la quantitat, produeix depresa, un producte darrere d'un altre, sense aturar-se ni un instant a assaborir els moments. Aquell a qui agrada assaborir els moments, produeix més a poc a poc, amb parsimònia de vegades.

Jo sóc dels que s'atura, dels que produeix sense pausa, però accelera o desaccelera el ritme de les imatges, de les històries, per fer-les més interessants, més reals. Quan el destinatari s'estima més el volum no m'ho passo tan bé. I segur que ell tampoc. És per això que el control reparteix la feina segons les preferències de treballador i destinatari, que procura fer casar els gustos de tots dos perquè el resultat sigui més satisfactori.

Però tot sistema té les seves falles.

Avui, quan he posat la mà a la seva espatlla perquè sabés que havia acabat el seu torn, el company s'ha tombat cap a mi amb la mirada perduda. L'ordre de control ha ressonat de nou en els nostres cascos: "Número 25, marxi a vestidors" "Número 25, marxi a vestidors!".

L'acer ennegrit del seu casc delatava a un veterà. Sabia perfectament que havia de fer cas a una ordre directe, però ell s'estava allà, immòbil, mirant-me sense veure'm. Quan ha somrigut d'una manera entre feliç i estúpida he sabut què era el que passava. He baixat la mirada cap als seus peus. El tub de l'aire estava desconnectat. Una passa enrere en algun moment, aixafes el tub, salten els perns de seguretat... I l'aire impur de la fàbrica entra en els teus pulmons. Un aire ple d'idees, de morals contradictòries, de desitjos amagats, de realitat amarada de ficció... Massa pensaments per digerir-los.

L'he agafat del braç, m'he abraçat a ell, he cridat, però no hi ha hagut manera. M'ha empentat amb tota la força d'un alienat, he caigut a terra i, abans que em pogués alçar, el company ha caminat amb passes decidides cap a la caldera i s'hi ha llançat. Les ordres del control, ressonaven en les nostres oïdes, però no han servit de res. Ni jo ni el control hi hem pogut fer res. Ningú hauria pogut fer-hi res.

M'he incorporat lentament i m'he acostat al foc. Les flames pujaven i baixaven dins de la caldera. El foc cremava amb força, però dins la caldera no hi havia cap imatge. Un munt de ciutadans s'havien quedat sense somnis, sense l'eina que et permet mantenir l'equilibri.

"Número 101, número 101, vagi cap als vestidors". «Número 101 vagi cap als vestidors». M'han repetit l'ordre. Estava confús. Volia treballar, volia somiar despert, fins i tot sabent que un petit error podia matar-me. M'he acostat a la caldera, he posat un mà al damunt del comandament. «Número 101, vagi cap als vestidors!!!».

El crit m'ha despertat, he deixat el comandament de cop, com si cremés, m'he tombat i he tornat sobre les meves passes. Avui no produiré. En lloc de fer-ho hauré de suportar les preguntes dels psicol.legs de control: "Ha entès el què ha passat?" "Sap per què ha passat?" "Sap quina conducta ha de seguir en aquests casos?"....

A tot he respost afirmativament. No és la primera vegada que ho he vist, encara que si la primera en què he tingut contacte físic amb el mort. Sempre són veterans els que moren. Un dia és un accident, com avui, un altre dia el company ho fa de manera voluntària. Sempre són els més creatius els que es desconnecten voluntàriament, els que fins i tot enfronten la calor infernal de la caldera i es treuen el la màscara i el mono.

Sempre són els més brillants els que volen viure els somnis. Els seus somnis.

He marxat cap a casa capcot. No, avui no produiré. És una mesura de seguretat. Demà tampoc. Ni demà passat. És divendres. Fins dilluns no podré tornar a la fàbrica, i els caps de setmana se'm fan difícils, cada cop més difícils, perquè les imatges del que he vist durant la setmana tornen i tornen, però de manera fragmentària, sense que aconsegueixi lligar-les i recordar-ne la seqüència completa. És normal. Veig tantes coses en aquesta feina, entro en tantes ments i tan profundament... Voldria recordar-ho tot, tots els somnis, viure'ls tots. Acabaria boig, ho sé del cert, però és tan decebedor recordar només fragments.

He arribat a casa, he connectat el televisor i m'he assegut al sofà amb una cervesa a la mà. Aquest cop l'equip de neteja ha encertat la marca que m'agrada més, potser l'han deixada expressament després de l'accident, com una mena de compensació per fer-me marxar a casa.

I és que no tinc res més que la farga. No he conegut res més des que vaig acabar la carrera. No he tingut parella, ni m'he casat. Tampoc he tingut fills. Vaig ser reclutat per l'empresa en acabar Filosofia a l'Autònoma, i en dies com avui em demano si em compensa treballar en un lloc que m'ha

pres la vida a canvi de la fantasia. D'altra banda, què m'ofereix la vida?

Abans d'entrar a La Farga no m'havia connectat mai els elèctrodes per somniar, somiava sense ajuts externs, encara no havia copsat com és en realitat la vida de les persones.

Ara m'he de connectar els elèctrodes cada dia per resistir. Durant el dia produeixo somnis i durant la nit els companys els produeixen per mi. La mateixa Farga que em pren l'energia me la torna durant les hores de descans.

Hauria de deixar de fer-ho, hauria de deixar de connectar-me, però si ho fes sense deixar la feina no sobreviuria gaire temps en aquest erm que és el món, ni sobreviuria gaire temps en aquesta buidor sense embogir encara que deixés la feina, si no em connectés a la xarxa.

Només si deixés alhora la feina i el món podria viure sense somnis aliens, podria recuperar els meus propis somnis... Però podria allunyar-me de tot, absolutament de tot?

Assegut al sofà, amb les cames estirades i els ulls tancats, el cap recolzat al respatller, m'he adonat que ja he començat a desconnectar-me, a allunyar-me, que el sol fet de pensar en fer-ho, el sol fet de pensar en allunyar-me de tot, ja és un somni, el més gran dels somnis. I un somni no induït pels meus companys de La Farga, un somni que he tingut despert. I si encara somnio despert, és que encara hi ha esperança.

29-7-2013