EL MAL

Sóc El Mal. Ho sóc. A un ésser pervers, incontrol.lable, pelut, traïdor i sense amics, només se'l pot anomenar així.

Visc dels altres, sense fer res. Esclavitzo als que m'envolten i, si no fan el que vull, o fins i tot quan ho fan, els castigo.

Acabo d'entrar a l'habitació de la vella. No vol que hi entri perquè em frego en la seva roba i les amigues se'n riuen d'ella, quan porta els jerseis plens de pèls. Però, mmmmmm, m'agrada tant el tacte de la llana !

M'acosto al mirall de l'armari, faig cara de dolent. Miolo: "Em dic Loui Cifer", com Robert de Niro a "El Cor de l'Àngel". Si ara tingués una gateta al costat, embogiria per mi.

M'estiro sense deixar de mirar-me, clavo les ungles ben fort a la moqueta, em destapo les oïdes amb uns quants moviments de cap i surto lentament de l'habitació. La vella és al silló, ben espatarrada. El llavi superior li tremola i ronca com una marmota.

Flexo les potes, salto i... "pataplof", aterro a la seva falda.

- Ah ! M'has despertat ! Dolentot !

- Meowh -fote't- meeeoowh -vella fastigosa-.

- Pobrissó... Que tens gana ?

Gana ? I és clar que tinc gana. Quina pregunta. Per què et penses que he saltat sobre teu ?

- Però encara no és l'hora -m'acaricia el cap-. El veterinari va dir que menjaves massa.

El veterinari va tenir sort de rebre només una mossegada. Què mal servit que estic, punyeta ! En fi, caldrà util.litzar els grans remeis... Em posaré panxa amunt.

- Oh ! Ja saps que no puc resistir-me si et poses així.

Arronso les potes i li ensenyo toooota la panxa perquè pugui acariciar-me amb les seves mans nuoses.

- D'acord, d'acord...

La maleïda s'aixeca de sobte i marxa. Ai, ai, ai, gairebé vaig de cap per terra. He hagut de fer un bot d'equil.librista per caure de quatre potes. Brrrrr. Quan torni la vella l'esgarraparé, la mossegaré, li desfaré les sabatilles, li foradaré el jersei, li... Però... Un moment... És aquest soroll el de l'armari de la cuina ? És aquest esbufec el que sempre fa quan es posa de puntetes ? És el "clic" del llautó contra el marbre ? El de la llauneta de menjar ? Sííí ! Sííí ! Ho és ! Ho és ! La llauneta ! La llauneta ! La llauneta !

Surto corrents cap a la cuina, la vella té a la mà una llauneta amb la foto d'un gat presumit i n'aboca el contingut al plat d'alumini. La foto és un xurro, però la olor que m'omple les narius és: Sublim ! Espectacular ! Aromes de llorer, de vi dolç, de... pastanaga bullida, eeecs ! Però, per damunt de tot: aquella olor a vedella estofada que m'emociona.

Arribo esbufegant al costat del plat. És cert que estic gras. I segur que tinc col.lesterol. Demà començaré la dieta, però avui... Avui fico la cabota dins del plat i endrapo com un lladre. Mastego, empasso i llepo fins que el deixo net com una patena.

Bé. Estic satisfet. Finalment, he estat ben servit. La vella ha fet el que calia sense que hagi hagut d'insistir-hi gaire. Per què doncs, quan més ben predisposat em sentia envers ella, va i ho esguerra ?

- Ai, el meu "Pitxurri". Et venia de gust la llauneta, eh ?

"Pitxurri". "Pitxurri !". "Pitxurri !!!!". Em frego amb les seves cames i, quan m'he situat darrera d'ella, li queixalo un peu.

- "Pitxurri !!!!" Dolent !!!!!

Per què m'ha de dir "Pitxurri", la mala bèstia ? A mi ! Al Mal ! Surto a la carrera una altra vegada. Calia ensenyar-li qui mana aquí. A mi ningú em diu "Pitxurri" ! M'amagaré sota el llit. Allà no hi arriba. Aviam si es fica a la mollera d'una vegada que no es juga amb mi, que no em pot anomenar d'aquesta manera tant indigna.

Arribo a l'habitació, sento les seves passes insegures darrera meu. Un parell de salts i estic salvat. Però llavors...

- Demà no hi ha llauneta !

Meowh ! Freno en sec. Suor freda. Torno a ser davant del mirall. M'hi miro. Faig cara de circumstàncies. Que dur que és ser El Mal. 

 25-10 2011