CONILL

Em vaig posar els shorts blaus, les bambes sense mitjons i una samarreta de màniga curta cenyida. Vaig treure el cap per la porta del dormitori abans de sortir al jardí. L'Encarni encara dormia.

Eren les onze del matí d'un dissabte i feia solet. Semblava un bon moment per tallar les bardisses, un bon moment per parlar amb la Jessy sense despertar sospites.

Vaig obrir la porta procurant no fer gaire soroll i vaig anar cap a la caseta metàl.lica del jardí on guardava les eines, mentre mirava cap a la finestra de la cuina dels veïns. La Jessy acostumava a estar-se allà les primeres hores dels dies de festa, hi preparava l'esmorzar dels fills i escoltava una mica la ràdio mentre llegia amb un cafè al davant. El seu marit i els nens es llevaven més tard que ella.

Cada dissabte ho fèiem així: Si l'Encarni dormia, jo anava cap a la caseta de les eines i si la Jessy estava sola em feia un senyal i sortia també al jardí. Si no estava sola, jo saludava al marit o als nens amb la mà, trastejava una mica dins de la caseta i me'n tornava cap a casa meva.

Aquell dia estava sola. Em va somriure, es va alçar, va doblegar el diari i va sortir de la cuina. Va arribar al costat meu en el mateix moment en què jo començava a fer anar les tissores. També dúia uns shorts, bambes i un top cenyit. Té un cul tan ben fet, un ventre tan plà, unes mamelles tan maques, que gairebé li proposo fer-ho allà mateix, oblidant-nos de les nostres parelles, dels nens, dels veïns de les cases del davant i de tota la resta.

- Que guapa que ets, Jessy.

Va somriure.

- Tu tampoc estàs malament.

- Encara dormen, a casa ?

- Sí. I l'Encarni ?

- També. Surts a córrer ?

- Sí. T'agrada el meu conjuntet ?

- M'encanta. Però no m'agrada que et vesteixis així per aquí. El de la casa de la cantonada és un sortit, segur que et repassa de dalt a baix quan passis pel davant. Per què no t'ho poses dilluns ?

- Que ets burro ! -va fer cara d'entremaliada- Dilluns no puc. Com vols que vagi així a treballar ?

- Doncs fes-ho a l'hotel -em va sortir la vena viciosa-. Vaaa... M'encantaria menjar-te els mugrons amb aquesta samarreta posada.

- Mmmm... No ho sé... Potser sí...

M'estava escalfant. Estava a punt de proposar-li alguna imprudència, quan alguna cosa va sortir de les bardisses i es va posar a sobre del meu peu, alguna cosa viva. Vaig fer un salt enrere, un “què és això !”, i ella també va recular, sorpresa.

Davant meu, immòvil, hi havia un conill.

- Ui. Mira Jessy. Hi ha un conillet.

Vaig acotar-me i vaig agafar a l'animaló amb les dues mans. Era petitó, peludet i suau, de color marró, i em mirava fixament, espantat, orelles alçades. Però no va provar de fugir.

- Aviam -va dir- Deixa-me'l veure.

Va passar mig cos per sobre de les plantes i va posar les seves mans a sota de les meves per agafar al bitxo. En sentir el contacte de la seva pell, em vaig estremir.

- Pobreeeet. Qué bonic ! -va acostar-se'l al pit per examinar millor la meva troballa-

- Qui pogués ser conill.

- Ets un obsès -va respondre'm suaument-. Com pots pensar en això davant d'aquest animalet tan maco ?

En aquell moment la porta de casa es va obrir.

- Surt l'Encarni -vaig dir fluixet-. Quedem per la tarda ? A les cinc ?

- Ok. A casa teva.

- Hola ! Bon dia ! Mira que he trobat !

La meva dona es va acostar amb cara de son

- Un conill ?

Va acostar la cara a les mans de la Jessy i vaig sentir una sensació estranya. Les meves dues dones, una davant de l'altra, en actitud amable. No em vaig sentir malament. L'Encarni no ho sabia, però per a mi ella era el passat i la Jessy el futur.

- D'on ha sortit ?

- De les bardisses -vaig ensenyar-li les tissores de podar-.

- Talles tant les bardisses que és estrany que encara en quedin.

La Jessy em va llençar una mirada de dubte que l'Encarni no va captar.

- Per què no ens quedem el bitxo ? -vaig preguntar per canviar de tema-. Segur que als nens els agrada.

- Jo no el vull, la Jessy el va apartar dels seus pits i el va donar a la meva dona.

Llavors, l'Encarni li va fer una petició una mica estranya.

- Per què no el compartim, el conillet ? -l'animal s'arronsava dins de les seves mans-. Dona'm una de les cintes que portes al canell, li lligarem a una pota. Així, encara que s'estigui amb nosaltres, també serà una mica teu. Segur que als teus fills els farà gràcia que dugui una cosa teva quan vinguin a veure'l.

- Ah... -la Jessy es va quedar una mica parada davant de la petició, però va reaccionar bé-. D'acord -es va deslligar una polsera vermella de fil trenat i li va donar a l'Encarni-.

- L'hi lligarem a una pota. Albert -va dir la meva dona-, els nens ja mandregen. Vens a preparar-los l'esmorzar o et quedes amb la Jessy ?

- No, no. Ja vinc.

- I jo també marxo. Vaig a córrer.

Un breu comiat i cap a casa, que els nens s'havien de llevar i marxaven cap al futbol.

Per la tarda, després de dinar, l'Encarni va marxar cap a les classes de danses brasil.leres, els nens a jugar a casa d'uns companys d'escola i el marit i els fills de la Jessy cap a no sé on. Vaig veure una estona la tele fins que, a les cinc, la meva adorable veïna va picar a la porta del darrera i vam gaudir dels nostres cossos lliurement, com cada dissabte que ens deixaven, com cada migdia de dilluns i dimecres.

Van anar passant els dies normalment: feina, nens, Jessy, Encarni, feina... El conill, bé, la conilla, perquè era femella, era l'atracció de la casa. Com que calia trobar-li un nom, l'Encarni va suggerir el de Jessy. “Com que estaves amb ella quan l'has trobat...”, va al.legar. No em va agradar gaire, però als nens els va encantar la idea i no volia tancar-me en banda, no volia que la Encarni sospités un interès massa gran en la Jessy.

Durant un parell de setmanes, tot era conilleta. Que si la Jessy s'havia menjat la pastanaga, que si no li agrada el pinso, que si l'hauríem de portar al veterinari...

Mai m'han agradat gaire els animals, però el bitxo tampoc em molestava, així que vaig començar a portar-li menjar de tant en tant, a netejar-li el cabasset i a fer-li muixangues. Però la que hi tenia un interès especial era l'Encarni. A banda de preparar-li uns bons plats de verdures i de pinso, havia escurçat la cinta que li havia donat la Jessy de debò i li havia lligat a una de les potes. Al bitxo no li agradava la cinta, se la treia a cada moment, però la meva dona li posava una vegada i una altra, dos cops al dia si calia, amb un interès desmesurat que ratllava en la obsessió.

Hauria d'haver-ho sospitat. Ho hauria d'haver fet. Però era impossible. Totalment impossible.

Un dilluns al migdia, la Jessy no es va presentar a la nostra cita. Vaig esperar-la mitja hora, una hora, la vaig trucar al mòbil, li vaig enviar missatges, però no vaig rebre cap resposta.

Aquella tarda va ser horrible. Pensava que alguna cosa li havia passat, però no sabia què podia fer. No podia trucar-la a casa i no tenia el telèfon de la feina.

Quan vaig sortir de la feina vaig tornar cap a la urbanització a tota velocitat. La casa dels veïns estava fosca i en silenci. No era normal. No hi havia ningú, ni tan sols els nens.

Vaig entrar a casa meva ben nerviós.

- Papa, papa !!! -els meus fills se'm van llençar al damunt-. La Jessy ha caigut i s'ha fet mal !

El meu petit duia a la conilleta abraçada. Un embenat molt ben fet gairebé l'embolicava.

- Pobreta ! Què li ha passat ?

- La mama se l'ha trobada sagnant, amb un tall a la panxa. Es veu que anava per sobre del marbre de la cuina, ha ensopegat, ha llençat un got al terra i ha caigut al damunt. Quan la mama ha tornat de treballar se l'ha trobada malferida i l'ha dut al veterinari.

- Caram -vaig agafar al pobre bitxo-. Sembla que l'han curada bé. Es posarà bona ?

- Sí, el veterinari li ha dit a la mama que sí.

- On és, la vostra mare ?

- És a danses, papa. No te'n recordes mai !

I van continuar passant els dies. La Jessy no apareixia. I tampoc el marit, ni els fills. El dijous tampoc va venir a l'hotel. Jo patia com un verro però no gosava preguntar a ningú per ella. Va ser l'Encarni la que va treure el tema una nit què vèiem una série a la tele.

- Has vist als veïns, darrerament ?

- Doncs, no. Fa dies que no els veig. Per què ?

Gairebé no podia dissimular els nervis.

- És que jo tampoc no els he vist. Potser els ha passat alguna cosa.

- No siguis agorera, dona... -no em va agradar que pensés que la Jessy podia haver patit un accident-.

- A la vida pot passar de tot -em va mirar enigmàticament-. De tot.

La conilleta va trigar un parell de setmanes en estar totalment curada. El dia què el veterinari li va treure els punts de la panxa, va ser el mateix dia que la meva Jessy va tornar.

- T'has fixat que torna a haver llum a casa dels veïns ?

L'Encarni batia ous per fer una truita de patates.

- No. Quan he tornat de la feina no n'hi havia.

- Doncs sí -batia a tota velocitat-. Sembla que la veïna va patir un accident -va deixar de batre de cop-.

- Un accident ? -una llum vacil.lant es va encendre en el meu cervell- Un accident ? Quina mena d'accident ?

- Doncs no ho sé. M'ho ha dit la de la casa de la cantonada. I semblava contenta. No soporta a la Jessy.

- Què li ha fet ?

- Diu que busca al seu marit.

- Al sortit aquell ? A tu sempre et mirava el cul quan anaves a llençar les escombraries.

La meva dona em va mirar, escèptica.

- Ui, d'això deu fer anys que te'n vas adonar. Segurament quan encara em miraves.

- Au va, fes la truita -no tenia ganes d'entrar en una discussió-. I què li ha passat a la veïna ? -vaig procurar que la meva veu sonés neutre-.

- No ho sé. No m'ho ha dit. Només m'ha dit que ha estat a l'hospital.

Pobre Jessy, pensava. A l'hospital. I tants dies ! I per què ? Un accident, una apendicitis, un... Un què ?

- Potser hauríem d'anar a preguntar què li ha passat, no ? Són els veïns.

- Anem-hi demà. Ara és tard. Si ha estat fotuda voldrà dormir. A més a més -ho va dir en un to estrany- hem de donar-li les pastilles a la conilleta.

L'endemà vaig picar directament al timbre de la Jessy quan vaig tornar de treballar. El seu marit em va obrir la porta, em va fer seure al menjador i em va oferir una cervesa.

- Què us ha passat ? Ens han dit que la Jessy va patir un accident.

En Manel em mirava atentament, amb cara de cansat.

- Saps que va preguntar per tu, a l'hospital ?

Em vaig quedar glaçat. Sense saber què dir.

- Quan es va despertar. Es va despertar i va preguntar per tu. No per mi. Per tu.

No estava enfadat, només cansat. Cansat com deivia estar l'Encarni, cansat com estava jo, de fet.

- No ho sé, Manel. No...

Havia de dir alguna cosa, però què es diu en aquests casos ?

- Calla Albert, calla. No cal. No ho empitjoris.

Vaig dubtar un instant. Me n'havia d'anar ? Havia d'imposar la meva presència a aquell home que ho sabia tot ?

- Què li va passar ?

Ho havia de demanar. M'estimava a la Jessy. Com podia deixar de demanar què li havia passat si havia acabat a l'hospital ?

- No se'n recorda gaire -li costava contestar-me, però semblava que aquella setmana i escaig a l'hospital li havia deixat temps per a assimilar que la seva dona i jo ens estimàvem. Parlava sense acritud, amb ressignació-. Diu que va caure contra un panell de vidre dels que separen els despatxos del lloc on treballa. De la resta, no en recorda res. Ni de per què va caure, ni de per què es va trencar el vidre... Res de res. Ha estat a punt de morir, saps.

Es va fer un silenci incòmode abans que fes la pregunta definitiva, allò que m'havia dut a aquella casa.

- Manel... La puc veure ?

- Ni parlar-ne -una altra vegada aquella mirada cansada-. Quan estigui bé parlaré amb ella i ja veurem què passa. Però mentrestant no tornis a acostar-te per aquí.

La negativa em va emprenyar una mica. Qui era ell per negar-me que veiés a la dona que estimava ? El seu marit ? La seva relació amb la Jessy estava tan morta com la meva amb l'Encarni.

- Albert, sóc caçador. Te'n recordes ? He tret l'escopeta de l'armari i la tinc carregada -se'm va acostar una mica, entrellaçant els dits, recolzant els colzes a les cames-. Només t'he deixat passar perquè volia dir-te a la cara que sé el què heu fet. Quan hagi pogut parlar amb la Jessy ja ho veurem: ens divorciem, marxem d'aquí, li explico a l'Encarni... Ja ho veurem. Però si mentrestant torno a veure la teva cara de fill de puta per aquí, et mataré.

Aquell to de veu calmat, aquella amenaça freda. Me'l vaig creure. I tant que me'l vaig creure ! Per això em va sorprendre tant la meva pròpìa resposta.

- Mira, Manel -jo també ho vaig dir tranquil.lament-. M'estimo a la Jessy. Me l'estimo amb bogeria. Respectaré els teus desitjos. No m'acostaré més per aquí, però t'enviaré un mail cada dia per saber com està. I vull que me'l contestis. Això sí, vigilaré la teva casa, i el primer dia que vegi a la Jessy llevada, picaré a la teva porta. Potser tu ets caçador i tens armes, però t'asseguro que si no me la deixes veure quan ja pugui caminar, agafaré un ganivet de cuina, et tallaré els ous, i te'ls faré menjar.

Vaig deixar al Manel assegut al menjador i vaig sortir d'aquella casa tremolant. La meva vida canviava. En uns segons havia posat en joc el meu destí, la meva casa, el veure els meus fills, els diners del compte... Tot en joc. Tot apostat a que la Jessy voldria deixar al seu marit per mi.

Quan vaig entrar a casa meva, els meus fills encara dormien. L'Encarni era a la cuina, acotada davant del jaç de la cunilleta. Li estava posant alguna cosa a l'aigua.

- Em fa mal el cap -va fer un bot i el flascó que tenia a la mà gairebé li cau al terra-.

- M'has espantat !!

- Dona, ho sento -ella i l'animal em miraven, esglaïades les dues-. Me'n vaig a dormir. No soparé.

- Ah, d'acord.

- Com està el bitxo ?

- Sembla que està millor del,tall, pero no es mou gaire.

- Per què no la portem al veterinari ? Potser no està ben curada. I, escolta, per què no li treus aquell cordill de la pota ? No li agrada, se'l treu tot el dia.

- Oi que la cuido jo, a la Jessy ? Doncs no t'hi fiquis.

Cap pregunta sobre els veïns, cap retret, cap observació sobre l'hora que havia tornat de la feina. Aquella dona em fastiguejava cada dia més.

- Fes el que vulguis.

Van passar un parell de setmanes. El Manel contestava als meus mails amb un “Va fent”. Cada dia un “Va fent”. L'Encarni no va demanar mai per la veïna, i la conilleta va deixar de treure's el cordill. Cada vegada es movia menys, i vam acabar per haver-li de posar el menjar al davant.

Una nit m'hi vaig acostar. El menjar estava intacte, només havia begut una mica d'aigua.

- Encarni !! Encarni !!

- Què ? -va recolzar-se al marc de la porta-.

- El bitxo s'està morint. No menja.

- Dilluns la duré al veterinari.

- No sé pas si hi arribarà. Per què no la portem demà ?

- Demà és diumenge.

- A urgències.

- Recordes el que ens va costar l'operació del Pipo ?

- Dona, als nens els agrada. Recordes el mal tràngol que van passar quan es va morir el gos ?

- I tu recordes que ens vam gastar un munt de diners i no va servir per a res ? A més a més, fa poc que la tenim, la Jessy, no li han agafat tant d'afecte.

- D'acord. Però dilluns la portem.

Vaig acaronar el llom de l'animaló i vaig pujar a l'estudi a enviar el meu mail diari.

Diumenge pel matí em vaig llevar tard. Ja no sortia a tallar les bardisses.

Els nens ploraven.

- La Jessy s'ha mort, papa.

L'Encarni va deixar caure una llàgrima de cocodril mentre acariciava els caps dels meus fills.

- L'enterrarem al bosc. Quan el papa hagi esmorzat agafarem una pala i anirem tots al peu d'aquell arbre tan gros i la deixarem allà. Així sabreu on és i la podrem anar a visitar algun dia.

Dit i fet. Vam sortir a mig matí i vam caminar uns minuts per darrera de la casa fins a un gran roure. El meu fill petit duia a la cunilleta dins d'una bossa de plàstic.

Vaig treure la Jessy de la bossa i la vaig deixar dins del forat que havia cavat. El cordillet encara era allà lligat a la seva pota.

- Què fas ? - l'Encarni va reaccionar exageradament, gairebé amb fúria quan li vaig voler deslligar aquell cordillet malastruc-.

- No el va voler mai.

- Però jo sí que volia que el portés. Jo sí.

Els nens ens miraven estranyats. Jo tenia la pota de l'animal a les mans i la seva mare gairebé em cridava.

- Deixa-li el cordill -va manar-. Deixa-la com estava. Com estava !

Vaig tornar a mirar les cares dels nens, cares d'incomprensió. Vaig deixar el bitxo i el vaig cobrir amb unes quantes palades de terra, prous com perquè no l'olorés un altre animal.

Vam tornar en silenci cap a casa. La mort del bitxo, aquella reacció de l'Encarni. Just quan entràvem al jardí per darrera de casa es va posar en marxa una sirena. Vaig córrer cap a la porta del davant. Una ambulància sortia de casa de la Jessy a tota velocitat, amb els llums d'emergència encesos, i l'Audi del Manel va sortir darrera d'ella.

Vaig entrar a casa, vaig córrer cap a l'estudi. No hi tenia cap mail a l'ordinador. Cap ni un.

Vaig baixar a corre-cuita les escales, els nens em miraven sorpresos des del rebedor.

- Me'n vaig !

- On vas ?

La meva dona es va posar davant meu.

- Surt del mig, collons !!!

La vaig apartar d'una empenta, vaig agafar les claus del cotxe i vaig marxar cap a l'hospital.

En Manel era a la sala d'espera d'urgències, plorant com un nen amb el cap entre les mans.

- No hi han pogut fer res. No saben ni tan sols què li ha passat.

Assegut a la cadira del costat, incòmode, nerviós, sentint-me ridícul perquè anava a explicar-li una teoria absurda, vaig començar a parlar de la Jessy i de mi, del jardí, de les bardisses i de la conilleta, d'un cordillet i de l'Encarni, de les seves danses brasileres, dels menjars exòtics que la seva mestre li ensenyava a preparar.

Quan vaig acabar, en Manel ja no plorava.

- Sóc psicol.leg, Albert. Conec a la gent del ram i a la gent que encara que no és del ram, s'hi fica, als qui practiquen estranyes religions i als que saben fer mal sense tocar ni parlar. Com es diu l'escola de dansa de l'Encarni ?

Vaig sortir de l'hospital determinat a fer una cosa, una de sola. Duia les instruccions del Manel al cap i les claus de casa seva a la butxaca. Vaig deixar el cotxe al garatge, vaig agafar un flascó del despatx del Manel. Mai no hi havia estat, al seu despatx, però les instruccions eren clares i el vaig trobar de seguida.

- Bona nit.

- Has tornat tard. Els nens ja dormen.

- He anat a veure a la Jessy.

La mirada de l'Encarni oscil.lava entre la sorpresa i la mala llet.

- Hem de parlar, Encarni.

En els seus ulls hi havia una espurna de triomf.

- Beguem-nos un parell de gots de vi i anem cap al menjador a xerrar. On has deixat l'obridor ? Ja poso jo el vi, tu mira que els nens dormin.

Per una vegada, potser esperançada, la meva dona va fer el que li demanava sense queixes ni preguntes. Vaig omplir els dos gots de vi del priorat, el més fort que vaig trobar, i vaig buidar l'ampolleta d'en Manel dins el got de l'Encarni.

Quan va tornar, tot estava llest.

- Té -li vaig atansar el got-. Brindem pel final d'aquesta història.

Quan vaig veure que es bevia el vi, vaig sentir alleujament i satisfacció, rancúnia i tristesa. I també vaig tenir la certesa de que, per fi, alguna cosa vella s'acabava i una de nova començava.

12-4-2015