FARGA

La fàbrica produeix sense descans. Vint-i-quatre hores seguides, tots els dies de l'any. Els treballadors fem torns de quatre hores, no ens deixen treballar més per qüestions de seguretat, i això que se'ns fan curtes, molt curtes. Tots voldríem passar més temps a la farga encara que de vegades hi hagi accidents, i és que aquesta feina és addictiva.

Et lleves a les sis del matí, prens un cafè, menges alguna cosa ràpidament i te'n vas cap a la fàbrica. Hi ha qui arriba una hora abans per poder entrar el primer, i no és pas pel sou, que és baix, guanyaríem el doble treballant a qualsevol altre lloc, és perquè el que fem ens realitza, ens omple, ens absorbeix.

Cada dia es forma una petita cua a l'entrada de l'empresa. Tots els empleats vestim modestament i d'una manera descurada, ningú es preocupa de la imatge, predominen les barbes llargues mal retallades i les panxes prominents. No és estrany que t'adonis que la camisa del company és bruta o plena de llànties de menjar, alhora que evites mirar la teva perquè estàs segur que vas tan brut com ell.

A les set obren la tanca, deixes el carrer mal asfaltat i entres en el recinte on hi ha el vell edifici de maons i grans finestrals. L'empresa ha invertit tant en les màquines que no pot gastar gens en construccions, així que moltes finestres no tenen vidres i la teulada té goteres.

Travesses l'entrada en grup, igual que devien travessar-la els treballadors del S XIX, i t'atures per formar una altra cua, encara una altra cua, davant del metge. El Doctor Ferran et fa bufar per saber si has begut, et mira les pupil.les amb un aparell especial per detectar drogues i et formula quatre preguntes per evaluar el teu estat mental. Sempre hi ha algú que no respon adequadament i se n'ha de tornar cap a casa. De vegades no veus més al company refusat, però tampoc importa gaire. No conec el nom de cap dels meus companys i no crec que cap d'ells conegui el meu. Un "Bon dia" sec és pràcticament l'únic que ens diem mentre esperem impacientment el moment de començar a treballar.

Els novatos són els únics que fan preguntes, i sovint s'ofenen quan els veterans els responem de manera breu i desganada. El personal de producció no està per respondre preguntes. La feina ens té tan absorts que no responem ni les de les nostres parelles, si és que algú en té. Quan vaig signar el contracte em van preguntar si estava casat, i em van dir que en aquells moments no hi havia cap casat en el personal, i que els que n'havien estat s'havien divorciat poc temps després d'haver entrat a l'empresa. En aquell moment em va sorprendre, però ara ho entenc molt bé. El que veiem aquí ens abstrau tan del món, que el que ens pugui dir la parella no ens importa gens. De fet, ens oblidem tant de les activitats quotidianes, que hi ha un equip especial encarregat de netejar i cuinar per aquells treballadors que duen més temps aquí.

Després de passar la revisió, entrem en un llarg passadís que fa les funcions de vestidor. Ens calcem les sabates de seguretat entre el soroll metàl.lic de les portes de les guixetes, i cadascú s'enfunda el seu mono, ignífug i d'un material especial que impedeix que hi entrin els fums de l'exterior, es penja la bombona d'oxigen, hi connecta el tub d'aire que li permetrà respirar aire pur, i es posa la màscara.

A partir d'aquell moment comencen quatre hores de silenci absolut. Ens comuniquem per ràdio amb el control de producció i podríem xerrar amb els companys si volguéssim, però ningú diu res, tothom respecta l'estat d'introspecció, de recolliment gairebé religiós a què ens porta la feina.

Del mateix espai físic, de la maquinària, sembla que emani aquesta sensació, aquesta necessitat de silenci. En una sala immensa de terra de ciment, enfosquida pel fum, se succeeixen les fargues, instal.lades en dues fileres, com les columnes d'una església, al llarg d'un passadís central i dos laterals. El primer cop que les veus, impressionen. Cada una ocupa ben bé cinc metres. Quatre potes de ferro ben ancorades al terra sostenen una gran caldera d'acer de l'alçada de dos homes, amb una gran boca rodona davant de la qual hi ha la plataforma elevada des de la que treballes. De darrera la caldera parteixen els injector de combustible, i de la part de dalt una altíssima xemeneia que s'enduu els vapors químics cap a la depuradora del pis de dalt.

Les finestres que tenen vidres no deixen passar la claror, de tan brutes com estan, i la foscor de la sala i l'acer ennegrit, il.luminats pel foc de les fargues, et transporten a un món primitiu i elemental. Acer i foc. L'acer, fort, el foc, transformador. La capacitat semi-divina de transformar la matèria a través de les flames.

Els treballadors de la farga som els hereus dels ferrers de les societats primitives, dipositaris del saber necessari per a construir instruments imprescindibles. I és que nosaltres també construïm quelcom d'imprescindible, també aportem els nostres coneixements i a nosaltres mateixos, per a construir una cosa tant immaterial com imprescindible per a la vida.

Un cop preparat, esperes al vestidor a que arribi l'ordre des del control. Després, penetres en la foscor de la sala i camines entre els vapors fins arribar al teu lloc de treball, a la teva farga, puges les escales lentament, les botes pesen, la màscara et permet respirar però t'estreny les temples. Quan arribes a la teva farga, dones un copet al company a qui substituiràs, una ordre ressona en el casc, i ell marxa a poc a poc mentre et situes davant dels controls.

La mecànica és senzilla. Amb la mà dreta es controlen la velocitat i la direcció de les flames, i amb el cervell, amb la imaginació, formes les imatges que es reflecteixen en el foc.

La Farga no és més que una caldera plena a vessar de productes químics inflamables que crema sense aturar-se mai, el contenidor d'una bola de foc que sura, que s'eleva, que llepa les parets d'acer i prova d'atrapar-te. La Farga, l'acer, la química, són la matèria dels somnis que creen els treballadors.

Fa uns quants anys, la globalització, la cultura del consum, les multinacionals i molts altres factors, van eliminar les diferències culturals i de pensament. Tot el Planeta, tota la població mundial, vestia igual, comprava el mateix, anava als mateixos llocs, feia les coses de la mateixa manera. Les persones, com els xais, actuaven només en massa, tenien els mateixos anhels, els mateixos valors, pensaven igual... I si no hi ha diferències, no hi ha alternatives, no hi ha manera d'escapar. Només els somnis els permetien fugir de la realitat.

Però la mateixa uniformització de la vida diària va anar fent que, a poc a poc, els somnis fossin també idèntics, que no hi hagués cap diferència entre els d'un xinès i un alemany.

Llavors van començar els casos de bogeria massiva. De cop i volta, un universitari començava a tremolar, a salivar, i una estona després era mitja classe la que tremolava i salivava, un matí, un empleat de banca sortia de darrera de la caixa per mossegar a un client, i mitja hora més tard era tot el personal de la oficina el que sortia al carrer a mossegar vianants.

S'hi van dedicar molts recursos, a estudiar la malaltia, els metges van examinar milers de casos, i el diagnòstic va ser clar. Encara que igualar als humans facilita el consum i l'acumulació de capital, eliminar les diferències obstrueix la darrera vàlvula d'alliberament de la tensió en una societat opressiva.

La resposta: La Farga. Enlloc d'eliminar els monopolis i les multinacionals, enlloc de fomentar noves maneres de fer i de pensar, els governs van idear La Farga. La fàbrica de somnis.

Això és el que fem a la farga: creem somnis. Per això no tothom hi pot treballar. La nostra feina demana equilibri, intel.ligència i creativitat. El cervell del productor ha de ser capaç d'estructurar una història, de pensar de forma abstracta, d'identificar-se amb el receptor i d'imaginar. Ha de ser capaç de diferenciar-se de la massa per a crear somnis per altres que ja no saben somniar.

Mai les facultats d'humanitats i de filosofia havien estat tan plenes. Mai els seus alumnes havien tingut tanta feina. És igual la teva tendència. És igual si ets materialista, escèptic, existencialista o racionalista ... Si ets imaginatiu i assertiu, tens un lloc a La Farga.

El ciutadà que vol somniar es connecta uns elèctrodes a l'hora d'anar a dormir, la xarxa envia a la fàbrica les espurnes d'imaginació que el seu cervell és capaç de produir, i el control li assigna un treballador i una farga. A partir d'aquell moment, la química transforma els pensaments del ciutadà en imatges que es reflecteixen en el foc perquè el productor les agafi, interactuï amb elles barrejant-les amb els seus propis pensaments i les transformi, fins a construir una història pel somiador.

Quan fa uns mesos que treballes a la farga, un cop has entès el que s'espera de tu, veus que són les diferències de caràcter entre els productors el que dona valor als somnis, perquè la manera de produir mostra el caràcter del productor tant com el del destinatari.

Aquell que gaudeix amb la quantitat, produeix depresa, un producte darrere d'un altre, sense aturar-se ni un instant a assaborir els moments. Aquell a qui agrada assaborir els moments, produeix més a poc a poc, amb parsimònia de vegades.

Jo sóc dels que s'atura, dels que produeix sense pausa, però accelera o desaccelera el ritme de les imatges, de les històries, per fer-les més interessants, més reals. Quan el destinatari s'estima més el volum no m'ho passo tan bé. I segur que ell tampoc. És per això que el control reparteix la feina segons les preferències de treballador i destinatari, que procura fer casar els gustos de tots dos perquè el resultat sigui més satisfactori.

Però tot sistema té les seves falles.

Avui, quan he posat la mà a la seva espatlla perquè sabés que havia acabat el seu torn, el company s'ha tombat cap a mi amb la mirada perduda. L'ordre de control ha ressonat de nou en els nostres cascos: "Número 25, marxi a vestidors" "Número 25, marxi a vestidors!".

L'acer ennegrit del seu casc delatava a un veterà. Sabia perfectament que havia de fer cas a una ordre directe, però ell s'estava allà, immòbil, mirant-me sense veure'm. Quan ha somrigut d'una manera entre feliç i estúpida he sabut què era el que passava. He baixat la mirada cap als seus peus. El tub de l'aire estava desconnectat. Una passa enrere en algun moment, aixafes el tub, salten els perns de seguretat... I l'aire impur de la fàbrica entra en els teus pulmons. Un aire ple d'idees, de morals contradictòries, de desitjos amagats, de realitat amarada de ficció... Massa pensaments per digerir-los.

L'he agafat del braç, m'he abraçat a ell, he cridat, però no hi ha hagut manera. M'ha empentat amb tota la força d'un alienat, he caigut a terra i, abans que em pogués alçar, el company ha caminat amb passes decidides cap a la caldera i s'hi ha llançat. Les ordres del control, ressonaven en les nostres oïdes, però no han servit de res. Ni jo ni el control hi hem pogut fer res. Ningú hauria pogut fer-hi res.

M'he incorporat lentament i m'he acostat al foc. Les flames pujaven i baixaven dins de la caldera. El foc cremava amb força, però dins la caldera no hi havia cap imatge. Un munt de ciutadans s'havien quedat sense somnis, sense l'eina que et permet mantenir l'equilibri.

"Número 101, número 101, vagi cap als vestidors". «Número 101 vagi cap als vestidors». M'han repetit l'ordre. Estava confús. Volia treballar, volia somiar despert, fins i tot sabent que un petit error podia matar-me. M'he acostat a la caldera, he posat un mà al damunt del comandament. «Número 101, vagi cap als vestidors!!!».

El crit m'ha despertat, he deixat el comandament de cop, com si cremés, m'he tombat i he tornat sobre les meves passes. Avui no produiré. En lloc de fer-ho hauré de suportar les preguntes dels psicol.legs de control: "Ha entès el què ha passat?" "Sap per què ha passat?" "Sap quina conducta ha de seguir en aquests casos?"....

A tot he respost afirmativament. No és la primera vegada que ho he vist, encara que si la primera en què he tingut contacte físic amb el mort. Sempre són veterans els que moren. Un dia és un accident, com avui, un altre dia el company ho fa de manera voluntària. Sempre són els més creatius els que es desconnecten voluntàriament, els que fins i tot enfronten la calor infernal de la caldera i es treuen el la màscara i el mono.

Sempre són els més brillants els que volen viure els somnis. Els seus somnis.

He marxat cap a casa capcot. No, avui no produiré. És una mesura de seguretat. Demà tampoc. Ni demà passat. És divendres. Fins dilluns no podré tornar a la fàbrica, i els caps de setmana se'm fan difícils, cada cop més difícils, perquè les imatges del que he vist durant la setmana tornen i tornen, però de manera fragmentària, sense que aconsegueixi lligar-les i recordar-ne la seqüència completa. És normal. Veig tantes coses en aquesta feina, entro en tantes ments i tan profundament... Voldria recordar-ho tot, tots els somnis, viure'ls tots. Acabaria boig, ho sé del cert, però és tan decebedor recordar només fragments.

He arribat a casa, he connectat el televisor i m'he assegut al sofà amb una cervesa a la mà. Aquest cop l'equip de neteja ha encertat la marca que m'agrada més, potser l'han deixada expressament després de l'accident, com una mena de compensació per fer-me marxar a casa.

I és que no tinc res més que la farga. No he conegut res més des que vaig acabar la carrera. No he tingut parella, ni m'he casat. Tampoc he tingut fills. Vaig ser reclutat per l'empresa en acabar Filosofia a l'Autònoma, i en dies com avui em demano si em compensa treballar en un lloc que m'ha

pres la vida a canvi de la fantasia. D'altra banda, què m'ofereix la vida?

Abans d'entrar a La Farga no m'havia connectat mai els elèctrodes per somniar, somiava sense ajuts externs, encara no havia copsat com és en realitat la vida de les persones.

Ara m'he de connectar els elèctrodes cada dia per resistir. Durant el dia produeixo somnis i durant la nit els companys els produeixen per mi. La mateixa Farga que em pren l'energia me la torna durant les hores de descans.

Hauria de deixar de fer-ho, hauria de deixar de connectar-me, però si ho fes sense deixar la feina no sobreviuria gaire temps en aquest erm que és el món, ni sobreviuria gaire temps en aquesta buidor sense embogir encara que deixés la feina, si no em connectés a la xarxa.

Només si deixés alhora la feina i el món podria viure sense somnis aliens, podria recuperar els meus propis somnis... Però podria allunyar-me de tot, absolutament de tot?

Assegut al sofà, amb les cames estirades i els ulls tancats, el cap recolzat al respatller, m'he adonat que ja he començat a desconnectar-me, a allunyar-me, que el sol fet de pensar en fer-ho, el sol fet de pensar en allunyar-me de tot, ja és un somni, el més gran dels somnis. I un somni no induït pels meus companys de La Farga, un somni que he tingut despert. I si encara somnio despert, és que encara hi ha esperança.

29-7-2013

OMBRA

- Què vol ? -la veu del cambrer fa emergir l'home del seu món-.

- Un tallat, si us plau, i una d'aquelles enciamades farcides.

Mentre el cambrer es posa darrera de la gran barra de fusta per preparar la comanda, l'Ombra no pot evitar pensar que potser s'ha fixat en el seu nas, massa vermell, o en la seva roba, massa pobre per aquell bar del carrer Llibreteria ple de turistes, però llavors es mira al mirall de la cafeteria i es relaxa una mica. En realitat, pensa, va ben vestit, de forma modesta, però ben vestit: duu la brusa blava típica del obrers, pantalons de pana, un bon abric i una gorra d'aquelles de llana amb visera. Fa anys que no vesteix tan bé. Ni tan sols quan tenia feina s'havia pogut comprar tanta roba nova d'una tacada.

L'Ombra encara recorda quan treballava a Can Faus carregant i descarregant camions durant dotze hores diàries, fes fred o calor, estigués sa o a 40 de febre. Era una feina dura, però la recorda amb afecte perquè aquells van ser els millors anys de la seva vida.

Havia arribat a Barcelona amb quinze anys, fugint d'un poble petit i d'una existència marcada des del seu naixement. Si s'hagués quedat a casa els pares, hauria passat d'obeir al pare a obeir a l'hereu, no s'hauria pogut casar ni tenir fills, no hauria pogut decidir per ell mateix. Per això no es va quedar al Pallars, per això i perquè marxar era una aventura, i a un noi fort i extravertit com ell l'atreia l'aventura.

De seguida va trobar feina a Can Faus i va aprendre a gastar-se la paga a les tavernes. A pagès, la gent creix forta i sap beure més que a Barcelona, i a les noies els agradaven el seu tarannà simpàtic i els seus braços forts. Quan es va saber pel barri que es casava amb la Margalida, més d'una veïna el va venir a beure per acomiadar-se com calia.

Pobre Margalida. Sabia que si li tolerava les petites escapades sempre tornaria amb ella. Ella sí que l'entenia. I a més a més, li va donar una filla. El dia que va néixer la Caterineta va ser el més feliç de la vida de l'Ombra. Pobre, pobre Caterina.

Van passar uns quants anys, va carregar milers de caixes, va oblidar el Pallars, i Barcelona es va anar menjant a poc a poc la seva salut. La manca de menjar, les llargues jornades i la pols del magatzem de fils de la fàbrica, el van afeblir. Al poble tampoc no es menjava gaire, i és ben cert que sempre hauria estat pendent dels desitjos del germà, de l'hereu, però no li hauria mancat un plat a taula.

I és que a Barcelona la bona vida li va durar uns pocs anys, només uns pocs anys.

Quan la Caterina va complir cinc anys, l'Ombra ja estossegava una mica, estava més prim que en arribar a ciutat i les noies ja no se'l rifaven, però era feliç. Tot va començar a anar de mal borràs quan un company es va entrebancar i li va etzibar un cop a l'esquena amb una caixa. Va ser aquell cop el que ho va espatllar tot.

El metge de la fàbrica li va dir que havia de descansar, que tenia un nervi tocat, però el dia que no treballava no cobrava, i si un dia no cobrava, la seva filla no menjava, així que va seguir treballant mentre el seu braç esquerra s'adormia cada dia una mica més, perdia cada dia una mica més de força, fins que un matí li va caure una caixa de fils i no la va poder recollir.

Va tornar al metge, que li va dir que caldrien mesos de repòs perquè el seu braç tornés a funcionar, que ja no podia fer la seva feina, i va haver de demanar-li al gerent que el posés a fer alguna altra cosa, però en Sampere no es va compadir d'ell, no va tenir en compte els vuit anys que portava treballant com un burro. "Vostè només és bo per això, Querol. No li puc oferir res més".

I l'Ombra va perdre la feina.

La Margalida va ser qui va haver de treure'ls les castanyes del foc. Mentre el braç de l'Ombra reposava, la seva dona va rentar roba, va fregar escales i va inventar-se el que va caldre perquè la família mengés, però encara que el braç es va curar, l'esperit de l'home no es va curar mai. El sentiment d'humiliació que li va deixar ser acomiadat d'aquella manera, haver de menjar de l'esforç de la seva dona, van fer que l'Ombra es cregués en Sampere, que pensés que realment no era bo per a res més que no fos dur pesos amunt i avall com un animal.

Va deixar de buscar feina i passava el dia a la taverna, entre aiguardents i vins, agafant-li a la Margalida els diners que ella no aconseguia amagar o gastar abans que ell li prengués. Quan no podia gastar-se els diners de la dona, s'ajeia davant d'alguna església i pidolava, fins que tenia prou euros per prendre unes cerveses.

Aquesta va ser la seva nova vida, fins que la dona va trobar feina en una tèxtil, el va deixar, i es va emportar a la Caterina. Ella l'estimava, sí, però no volia viure amb un borratxo.

L'Ombra va provar de parlar amb la Margalida unes quantes vegades, de fer-la tornar, fins que una nit que va a anar a veure-la amb un parell d'ampolles de vi al cos, el seu nou home li va deixar clar a base de cops de puny que en aquella casa no era benvingut.

Ja no va veure mai més ni a la dona ni a la filla, i va acabar per habituar-se a viure sense la Margalida. Li agradaria pensar que va tornar a ser feliç fins que va morir d'asbestosi. No saber on és la Caterina sí que li sabia greu, i encara li'n sap. A desgrat que l'alcohol l'absorbia gairebé del tot, alguns coneguts li havien explicat que no es feia amb el padrastre, i dins seu mantenia l'esperança de recuperar-la algun dia.

Però els de la Protecció a la infància no pensaven igual, i li van prendre fins i tot l'esperança de tornar a tenir una filla. Quan va morir la mare se la van endur a un centre de menors, i allà es va estar la Caterina fins que una família la va adoptar. No ho sap perquè li digués ella, sinó perquè un dia els Mossos se'l van endur a comissaria i li van donar un paper en què li comunicaven l'adopció.

Segons l'Administració, l'Ombra és una mala influència per la seva filla, no és apte per fer de pare. Ell ja sap que no ha estat un bon pare, però per què li van negar el benefici del dubte? Per què els funcionaris el van donar per mort?

Segur que al malparit d'en Sampere no li haurien fet això. A ell l'haurien tractat amb més respecte si hagués caigut en desgràcia.

En Sampere... Des que aquell malparit el va acomiadar, la vida va deixar de ser-ho.

En Faus i en Sampere són davant del Palau de la Generalitat. Les grans rodes de radis de fusta blanca i els llargs motors de vuit cilindres dels seus Hispano-Suiza d'acer negre, aparcats a la Plaça Sant Jaume, contrasten amb els carros tirats per mules que reparteixen les mercaderies per Ciutat vella. Les seves dones parlen de les darreres tendències de la moda parisina, recolzades en els seus paraigües grocs, i s'elogien mútuament els abrics de pell, mentre esperen que els dos homes acabin de comentar la reunió que el gremi acaba de mantenir amb el President.

En Faus té una fàbrica. Una gran fàbrica. És veritat que els afers no van bé, però encara té una fàbrica que fumeja i produeix. No es preocupa gaire de la gestió diària del negoci, per això té a en Sampere, però el seu vestit verdós i el seu barret Stetson són presents a totes les reunions de prohoms de la ciutat. Fins i tot els col.legues del Gremi l'han comissionat un parell de cops a Madrid per defensar els seus interessos i, com avui, participa en les trobades d'industrials amb el President.

• Sampere... Li dic que no pot ser. No podem continuar així. No hi ha crèdit, els francesos anul.len comandes, els americans i els xinesos ens prenen els mercats... Des d'ací no fan res, i des de Madrid, tampoc. Els empresaris paguem impostos, donem feina, poca, però en donem, impedim que esclati la revolució... I com ens ho paguen? Amb inacció. Ens ho paguen amb inacció.
• Té raó, senyor Faus, té raó... Però vol dir que a Madrid s'ho prendran seriosament, això? En realitat a ells les fàbriques tant se'ls en donen, només els preocupen les finances i l'agricultura.

En Sampere és un home intel.ligent. De ben jovenet va saber cridar l'atenció de l'amo amb la seva diligència. Ser barceloní, fill de botiguer, i haver estudiat econòmiques a Esade, li va obrir les portes del departament de compres de Can Faus. Unes quantes bones decisions i un cop de sort, l'havien dut a la gerència. A partir d'aquell moment, havia pogut fer un matrimoni adequat a la seva posició social, havia pogut enviar al fill a treballar a la City de Londres, i havia acabat guanyant molt més que el seu germà, que s'havia quedat la botiga familiar. El bigoti molsut i la pràctica de la boxa, completen la seva aparença d'home fort i respectable.

• Se me'n foten els problemes dels de Madrid, Sampere -la mirada d'en Faus recorre el cos d'una turista rossa de llargues cames-. El cert és que si no fem alguna cosa, els obrers ens cremaran les fàbriques.
• Té raó, senyor Faus, té raó -en Sampere ha seguit la mirada de l'amo i es retorça el bigoti per amagar un somriure-. Primer les cremaran, i després, tots a passar gana. Els obrers els primers.

En Luigi ha escoltat les dues darreres frases mentre creua la plaça des del carrer Ferran en direcció Llibreteria. Què en saben ells dels obrers, pensa, si només se'ls miren de lluny, si els eviten com si tinguessin la verola? Què en saben ells, de passar gana, si omplen la panxa cada dia?

En Luigi és italià però ja fa uns quants anys que viu a Barcelona. No hi va venir per treballar en una fàbrica, hi va venir per treballar en una cosa més important, en una feina que li produeix algunes satisfaccions i molts desenganys. L'italià passa a prop dels empresaris amb el coll de l'abric ben aixecat i la gorra ben calada, observant-los dissimuladament sense que ni els dos homes ni el xofer d'en Faus se n'adonin. Hi ha massa trànsit a la plaça, un constant anar i venir d'obrers, funcionaris, empleats de coll emmidonat i turistes, molts turistes, que aprofiten els preus baixos dels vols per visitar la ciutat. Quin món més estrany en què volar és barat i menjar car. Si l'Ombra ha estat puntual, pensa en Luigi, avui serà un dia de satisfaccions.

Quan es van conèixer, l'Ombra es deia Querol i dormia a sota d'un dels ponts del Riu Besòs, sense preocupar-se de res més que de beure, beure i tornar a beure. Què hi devia veure en Luigi en aquell alcohòlic? Va ser el seu instint de reclutador el que va descobrir-ne el potencial, el que li va fer intuir que era davant d'una persona que no tenia res i que sabia que ja no ho tindria. Feia anys que es dedicava a buscar homes com aquell entre les desferres humanes que deixava la indústria.

En Querol va complir amb les seves expectatives: havia entès el que s'esperava d'ell, havia deixat la beguda, s'havia acontentat amb un llit, un plat a taula i carbó per escalfar-se, i quan es va convertir a la fe ho va fer sense dubtes. Un dia li va explicar a en Luigi com havia canviat, com era abans i com s'havia tornat discret i silenciós, com tot el que havien parlat entre ells li havia fet entendre que només hi havia una cosa que el satisfaria, una cosa que també seria útil a altra gent.

A partir d'aquell instant, en Luigi el va integrar plenament en la organització i va començar a encarregar-li feines. Per la seva forma d'executar-les, l'Ombra es va guanyar el seu malnom, i avui compliria el darrer encàrrec, perquè avui l'Ombra obtindria allò que li havia demanat a l'italià, aquell encàrrec que el satisfaria a ell i a d'altra gent.

En Luigi empeny la porta de fusta i vidre de la cafeteria. L'Ombra es a dins, assegut a la barra, xarrupant un tallat entre el dringar de les culleretes i l'esbufec de la màquina de cafè, ignorant la resta de clients, mirada perduda. Sembla un pobre obrer cansat, fora de lloc en aquell lloc per estrangers.

- Un cafè, si us plau -l'italià s'asseu al costat del seu company sense dir-li ni mitja paraula-.

- Sucre? -li demana el cambrer mentre deixa la tassa al seu davant-.

- Sí, gràcies. S'hi està bé aquí dins, eh? -llavors sí que es dirigeix a l'Ombra-. En canvi, a la plaça Sant Jaume fa un fred que pela.

- Molt? -la veu del seu company és serena-.

- Home, jo sóc fredolic, però em sembla que avui fa fred de debò. Jo diria que no estem a més de tres graus.

- Déu n'hi do -el cambrer deixa un sobre de sucre davant d'en Luigi-. Fa vent? -pregunta-.

- No, vent no en fa.

- Quant és?

- Dos cinquanta.

L'Ombra paga el seu tallat i s'acomiada.

- Que tinguin un bon dia.

- Bon dia -respon l'italià amb aire distret-.

- Aquest home agafarà un refredat – li diu el cambrer-. S'ha estat aquí una bona estona sense treure's l'abric i ara surt al carrer.

És cert, l'Ombra no s'ha tret l'abric en la mitja hora llarga que ha passat a la cafeteria, i ara, en canvi, mentre camina cap a Sant Jaume, se'l descorda. Està un xic nerviós. No és el primer cop que es posa nerviós abans de fer una feina, però aquesta és l'última i la més important, per això prova de respirar profundament, de caminar sense pressa mentre esquiva els estrangers que s'aturen davant dels aparadors.

Abans d'ahir, en Luigi li va dir que la Patronal es reunia a Palau i que en Sampere i en Faus hi serien, a la reunió. "Tu m'esperes a la barra de la cafeteria de Llibreteria, aquella de la porta de fusta. Hi arribes a les onze, i si a les dotze no m'he presentat, te'n vas".

Encara no són les dotze, en Luigi ha vingut, i segons ell estan a tres graus, o sigui que a Sant Jaume hi ha en Faus, en Sampere, i un altre a qui també s'haurà de carregar.

Quan arriba a la cantonada de la plaça, l'Ombra s'atura un instant a la paradeta de gofres. Els companys italians que el van instruir li van ensenyar que les cues són útils, que els cossos dels clients t'amaguen, però et deixen examinar el terreny més enllà. Hi ha dos cotxes a un costat de la plaça i entre ells dues dones juntes, separats d'elles, a l'alçada del morro dels vehicles, xerren en Sampere i en Faus, amb els seus abrics llargs i les seves sabates fetes a mida.

En Faus treu el rellotge de l'armilla, un rellotge de butxaca de plata massissa que val el sou d'un any de qualsevol obrer. L'Ombra ho sap del cert, un dia el seu antic amo l'hi va ensenyar.

Si en Faus treu el rellotge és que potser volen marxar, cal apressar-se, però en Luigi ha dit "tres" i no veu al tercer per enlloc. L'Ombra dubta. Potser el tercer l'aturarà, però si espera massa perdrà la oportunitat...

Decidit, l'Ombra deixa d'amagar-se darrera la cua, s'obre l'abric del tot, hi fica la mà a dins, empunya la Mauser C96 que duu a la pistolera i camina decididament cap al primer dels cotxes.

Falten cinc, quatre passes, en Faus guarda tranquil.lament el rellotge dins l'armilla, el seu abric es doblega contra la seva cama dreta i en Sampre li assenyala el plec, cap dels dos no veu com s'acosta. Tres passes, dues passes... El motor del primer cotxe és davant seu. Treu la pistola de l'abric, l'amartella, i llavors el veu. El xofer és acotat, s'està cordant una sabata darrera el cotxe. L'Ombra fa una passa cap a la dreta, esquiva el morro de l'Hispano, aixeca l'arma, apunta al xofer i dispara. La 9mm envia a l'home al terra amb un enorme forat a l'esquena. Segurament l'ha matat, però a l'Ombra no li sap gens greu perquè tots els xofers són pistolers al servei dels amos.

• Sampere! Faus!

No hi ha necessitat de cridar, l'Ombra és davant d'ells, a dues passes, els té a tocar. I el miren. En Sampere el reconeix, obre la boca per dir-li alguna cosa, però no té temps de fer-ho. Ja no li queda temps per a res més.

Sona un tret. La bala rebenta la cara d'en Sampere.

- Per la meva filla !!!!

En Faus veu la mort, la reconeix, fa una ganyota de terror, i l'Ombra dispara de nou.

La plaça és un caos, tothom crida o prova d'amagar-se. Un policia surt corrents de la Generalitat, amartella el subfusell i dispara. L'Ombra ni fuig ni s'acota, impassible, es tomba i respon als trets quan escolta el xiulet de les bales quan passen pel seu damunt. La primera ràfega del Mosso ha sortit alta. Entre les 9mm de la Mauser, que foraden la pedra de la paret de Palau al seu voltant, el policia apunta millor i dispara de nou. Aquest cop no erra els trets.

L'Ombra veu venir les bales, sent un cop al pit, és llençat enrere, foradat, acabat, com un ninot, sobre el capó del cotxe. Exhala un sospir, un sospir que no és de dolor sinó de cansament, de cansament de viure. I mor.

Quan cessen els trets, els vianants surten a poc a poc dels seus amagatalls, s'alcen del terra, els primers tafaners s'acosten a examinar els cossos abans que la policia els n'allunyi, arriba un metge, més policies, algú reanima a la dona d'en Sampere que s'ha desmaiat...

Al cap d'unes hores, la plaça tornarà a ser la d'abans. Demà, els diaris parlaran dels fets, diran que un anarquista va assassinar a uns prohoms, tertulians a sou dels partits glossaran als empresaris a les emissores de ràdio, i el President de la Generalitat parlarà amb el president espanyol... una altra vegada. Al cap d'una setmana, l'opinió pública oblidarà els fets. Són uns fets massa comuns a la Barcelona del 2050. Només les famílies d'en Faus i d'en Sampere els recordaran, i potser, només si en Luigi la troba, la Caterina podrà llegir la carta que l'Ombra li va deixar i recordar al seu pare no només com un borratxo sinó també com una persona que finalment va obtenir venjança per la felicitat que li van prendre, per les oportunitats que mai li van deixar tenir. 

 8 de juliol de 2012

NOMUERTOS

Sóc un "Nomuerto". I espero l'autobús.

Em maquillo cada matí. No trigo gens. Després de fer-ho durant vint anys hi tinc molta pràctica.

Una base de maquillatge blanc, vermell sota els ulls, negre per les galtes, unes berrugues postisses... I les dents. Són les dents les que empenyen la meva mandíbula endavant i em donen aquell punt d'agressivitat que ha de tenir un zombie. La roba que vesteixo fa joc amb el maquillatge: botes militars, samarreta estripada i una jaqueta de pell negre, de les creuades que duen els heavies. Aquest conjunt, entre la boira hivernal de la plana de Vic, produeix un efecte fantàstic. Quan un desconegut fa un bot en veure'm aparèixer, em sento realitzat.

Avui fa vint anys que sóc un "Nomuerto".

Els pares volien que estudiés música, però a mi no m'agrada el solfeig, no m'ha agradat mai aprendre a encadenar notes sobre d'un paper. El que jo volia era la llibertat de tocar sense disciplina, de trepitjar el pedal de distorsió i sentir com les vibracions rugoses de la Gibson m'eriçaven els cabells.

Amb quatre classes a la parròquia vaig aprendre els acords bàsics i les escales. Hores de pràctica em van endurir els dits i em van ensenyar a fer pujar i baixar pel pal una pila de puntejos vertiginosos.

Kiss, Jane's Addiction, Placebo, Nine Inch Nails, Sisters of Mercy... Jo volia ser com ells. Jo volia una banda.

L'Àngel i el Jesús eren amics meus des de l'EGB, al Carles el vaig trobar a través d'un anunci. Sempre ha estat difícil trobar bateries. No tocàvem bé, però no ens importava. Acords de banyes, algun arpegi, sols de guitarra que volien imitar els dels Mercyful Fate... L'Àngel tenia una bona veu i en Jesús era un baixista de tècnica limitada però que omplia l'escenari. De seguida ens vam fer un nom a Osona. A Barcelona ens va costar un parell d'anys entrar-hi, però quan van aparèixer Evanescence les coses van canviar.

Un dia, en Johnny, un mànager, ens va venir a veure. Volia representar-nos, i per demostrar el que valia ens havia buscat un bolo a l'Apolo per pròpia iniciativa. Vam omplir la sala. I això que encara no teníem disc !! En veure'ns una aposta segura, Sony ens va oferir un contracte i vam gravar el nostre primer disc amb en John Paul Jones, el baixista dels Zeppelin que era productor de la Diamanda Galas.

Fins a la signatura del contracte tot va ser fantàstic entre nosaltres. Ens emborratxàvem junts, compartíem la maria... L'Àngel i el Carles tenien novies formals, el Jesús anava cada cap de setmana amb una diferent, i jo només vivia pel grup i no em menjava una rosca.

El disc va ser un èxit absolut i vam anar a viure a Madrid. La música gòtica tornava a estar de moda i "Nomuertos" sonava a les ràdios. Ens feien entrevistes i tothom ens reconeixia quan entràvem a fer un got en algun local. En començar la primera gira, més de cent concerts, vam habituar-nos a anar sempre maquillats.

Quan es va concretar la gira sud-americana, en Johnny va dir que no podíem continuar sense arreglar els papers. Calia muntar una empresa, per temes fiscals, va dir. No semblava una mala idea, començàvem a guanyar diners, i des d'aleshores, a més d'amics, ens vam fer socis a parts iguals. El nom se m'havia acudit a mi, però vaig ficar-lo a l'empresa com si fos de tots. Va ser el meu primer error.

L'estiu del 98 vam volar cap a Argentina per començar la gira. Un any després érem milionaris, tocàvem a New York i les nostres vides eren un desastre. Les novies fixes havien desaparegut. Cada nit ens liàvem amb alguna de les noies que venien a veure'ns tocar. De vegades en triàvem unes quantes abans de sortir, les fèiem anar a buscar per un dels segurates i les convidàvem al backstage. Una nit memorable vam fer despullar quatre noies, ens vam jugar a sorts per quina començàvem, i ens les vam anar canviant.

Dúiem l'autèntica vida de les estrelles del rock. La vida que havíem volgut. Però per dur aquesta vida i aquest ritme, calen estímuls artificials. No vaig trigar en enganxar-me a la coca. L'Àngel també hi va caure, i com que no podia sortir encocat a l'escenari, es va acostumar a tranquil.litzar-se a base de pastilles. Tenia una dependència tan gran que es cosia bossetes de pastilles als mocadors que es lligava als braços per cantar tranquil. En Jesús va ser l'únic que va aguantar el tipus sense caure en el vici. A meitat de la gira va decidir que ja en tenia prou, de festa. Va decidir assajar, tocar, i anar-se'n a dormir.

El segon disc el vam gravar entre concert i concert i ens va sortir potent, agressiu, rodó. Guanyàvem més que mai i ens ho gastàvem tot.

Un dia, en Carles es va desmaiar al mig d'un plató de televisió. Dues ampolles de bourbon cada dia van ser massa per ell. El vam substituir ràpidament, sense remordiments. No he sabut res més d'ell.

Quan vam acabar la gira estàvem gairebé destruïts, necessitàvem temps per descansar. Vaig retirar als meus pares, li vaig muntar una botiga de roba a la meva germana, em vaig comprar una casa impressionant a Miami i vaig esnifar tot el que podia ficar-me pel nas. La trucada d'en Johnny per gravar el proper disc em va agafar sense cap cançó preparada i vam haver de recórrer a compositors professionals, dels que et venen els seus temes. La crítica va dir que ens havíem aburgesat una mica, però el disc es va vendre tan bé com els altres. I com que ja ens anava bé posar la cara i tocar als concerts, mentre uns altres componien i gravaven els temes, els següents dos discos els vam fer de la mateixa manera.

L'Àngel i jo ja no ens parlàvem amb el Jesús i de l'únic de què parlàvem entre nosaltres era de drogues. Però no podíem suportar ser al costat d'algú que ens recordava que la nostra vida era un desastre i el vam fer fora del grup.

Després de la gira del cinquè disc, les mans em tremolaven tant que ja no podia pràcticament ni tocar. Havia afegit l'alcohol a la coca. L'Àngel no estava gaire millor, però s'havia casat amb una model, i la seva dona era la que controlava els seus diners. Un dia, després d'una setmana seguida de festa, vaig patir un atac de cor. No recordo ben bé ni com va ser, ni on era. Vaig despertar-me a l'hospital, i en Johnny, que era el nexe entre l'Àngel i jo, va trucar als meus pares.

Vaig provar de desintoxicar-me sol, a la meva casa de Miami, però ni jo ni els meus pares no sabíem com enfrontar-nos a un problema com aquell. No era capaç de tocar i els diners s'acabaven.

- Johnny, necessito diners per desintoxicar-me. Vull sortir d'aquesta merda.

- Tranquil. Te'ls busco.

I tant que me'ls va buscar, el malparit. L'Àngel em va fer un préstec, garantit amb les meves accions de la societat.

Quan vaig recaure sense haver tingut temps d'omplir una altra vegada els meus comptes, la dona de l'Àngel ho va aprofitar per fer-se amb la meva part de "Nomuertos". L'Àngel no sabia ni què signava, anava tot el dia borratxo, però aquella mala pècora sí que ho sabia, sí.

Vaig vendre la casa i em vaig tornar a ingressar. Aquell cop sí que vaig aguantar, però "Nomuertos" ja no era meu. Quan vaig tornar a sortir de la clínica, vaig anar a veure l'Àngel. Vaig cridar, amenaçar, suplicar... Li vaig trencar la cara a en Johnny... De res no va servir. Vaig haver de tornar a Vic. I va ser molt difícil. Quan tothom sap què has estat i per què has hagut de tornar, és difícil relacionar-te. És difícil fins i tot sortir al carrer.

Em passava el dia assegut en un bar, amb un tallat al davant, fumant un cigarret darrere de l'altre, fins que el meu oncle em va oferir una feina.

- Manel. Em diuen que ja no prens res? És veritat?

- Sí padrí, és veritat. Ja no prenc res.

- Per què no treballes per mi a la benzinera? Et pagaré 1.500'00 euros i et donaré el torn de matí.

I així vaig tornar a començar. Em llevo a les sis, em maquillo, agafo l'autobús i treballo a la benzinera fins a la una del migdia, dino amb els meus pares i faig la migdiada veient el culebrot de TV3.

Dormo molt, ara. Com si hagués de recuperar el son que la coca em va prendre.

L'Àngel continua fent gires. Es va divorciar de la model fa anys i, naturalment, ella el va esquilar. Ara només toca a locals petits. Utilitza encara el nom de "Nomuertos" per arrossegar antics fans, però no és ni una ombra del que va ser. L'últim cop que va a tocar a Barcelona vaig anar al concert, però no vaig provar de parlar amb ell. Només per la manera de moure's en l'escenari vaig saber que estava acabat, com a músic i com a persona.

Jo, si més no, encara sóc una persona, encara tinc ill.usions, encara conservo una part de la innocència de la joventut.

Segurament es podria pensar que he desaprofitat totes les oportunitats, que he deixat passar tots els trens, que és ridícul que hagi acabat així. Jo mateix penso de vegades que la meva vida d'estrella del rock només ha estat un somni, que sempre he treballat a la benzinera. Però els retalls de diari i les cançons que de tant en tant sonen a la ràdio em recorden que no, que no ha estat cap somni. Que sóc un "Nomuerto" i que sempre ho seré.

Encara que ara ja no tingui limusina i hagi d'esperar aquest maleït autobús que no vol arribar.

6-8-2013

EL MAL

Sóc El Mal. Ho sóc. A un ésser pervers, incontrol.lable, pelut, traïdor i sense amics, només se'l pot anomenar així.

Visc dels altres, sense fer res. Esclavitzo als que m'envolten i, si no fan el que vull, o fins i tot quan ho fan, els castigo.

Acabo d'entrar a l'habitació de la vella. No vol que hi entri perquè em frego en la seva roba i les amigues se'n riuen d'ella, quan porta els jerseis plens de pèls. Però, mmmmmm, m'agrada tant el tacte de la llana !

M'acosto al mirall de l'armari, faig cara de dolent. Miolo: "Em dic Loui Cifer", com Robert de Niro a "El Cor de l'Àngel". Si ara tingués una gateta al costat, embogiria per mi.

M'estiro sense deixar de mirar-me, clavo les ungles ben fort a la moqueta, em destapo les oïdes amb uns quants moviments de cap i surto lentament de l'habitació. La vella és al silló, ben espatarrada. El llavi superior li tremola i ronca com una marmota.

Flexo les potes, salto i... "pataplof", aterro a la seva falda.

- Ah ! M'has despertat ! Dolentot !

- Meowh -fote't- meeeoowh -vella fastigosa-.

- Pobrissó... Que tens gana ?

Gana ? I és clar que tinc gana. Quina pregunta. Per què et penses que he saltat sobre teu ?

- Però encara no és l'hora -m'acaricia el cap-. El veterinari va dir que menjaves massa.

El veterinari va tenir sort de rebre només una mossegada. Què mal servit que estic, punyeta ! En fi, caldrà util.litzar els grans remeis... Em posaré panxa amunt.

- Oh ! Ja saps que no puc resistir-me si et poses així.

Arronso les potes i li ensenyo toooota la panxa perquè pugui acariciar-me amb les seves mans nuoses.

- D'acord, d'acord...

La maleïda s'aixeca de sobte i marxa. Ai, ai, ai, gairebé vaig de cap per terra. He hagut de fer un bot d'equil.librista per caure de quatre potes. Brrrrr. Quan torni la vella l'esgarraparé, la mossegaré, li desfaré les sabatilles, li foradaré el jersei, li... Però... Un moment... És aquest soroll el de l'armari de la cuina ? És aquest esbufec el que sempre fa quan es posa de puntetes ? És el "clic" del llautó contra el marbre ? El de la llauneta de menjar ? Sííí ! Sííí ! Ho és ! Ho és ! La llauneta ! La llauneta ! La llauneta !

Surto corrents cap a la cuina, la vella té a la mà una llauneta amb la foto d'un gat presumit i n'aboca el contingut al plat d'alumini. La foto és un xurro, però la olor que m'omple les narius és: Sublim ! Espectacular ! Aromes de llorer, de vi dolç, de... pastanaga bullida, eeecs ! Però, per damunt de tot: aquella olor a vedella estofada que m'emociona.

Arribo esbufegant al costat del plat. És cert que estic gras. I segur que tinc col.lesterol. Demà començaré la dieta, però avui... Avui fico la cabota dins del plat i endrapo com un lladre. Mastego, empasso i llepo fins que el deixo net com una patena.

Bé. Estic satisfet. Finalment, he estat ben servit. La vella ha fet el que calia sense que hagi hagut d'insistir-hi gaire. Per què doncs, quan més ben predisposat em sentia envers ella, va i ho esguerra ?

- Ai, el meu "Pitxurri". Et venia de gust la llauneta, eh ?

"Pitxurri". "Pitxurri !". "Pitxurri !!!!". Em frego amb les seves cames i, quan m'he situat darrera d'ella, li queixalo un peu.

- "Pitxurri !!!!" Dolent !!!!!

Per què m'ha de dir "Pitxurri", la mala bèstia ? A mi ! Al Mal ! Surto a la carrera una altra vegada. Calia ensenyar-li qui mana aquí. A mi ningú em diu "Pitxurri" ! M'amagaré sota el llit. Allà no hi arriba. Aviam si es fica a la mollera d'una vegada que no es juga amb mi, que no em pot anomenar d'aquesta manera tant indigna.

Arribo a l'habitació, sento les seves passes insegures darrera meu. Un parell de salts i estic salvat. Però llavors...

- Demà no hi ha llauneta !

Meowh ! Freno en sec. Suor freda. Torno a ser davant del mirall. M'hi miro. Faig cara de circumstàncies. Que dur que és ser El Mal. 

 25-10 2011

NEXUM

(publicat al Recull de contes "Tot és possible")

El blanc immaculat de les parets de pladur reflecteix amb força el llum de les llanternes a piles. Com cada nit, he descaragolat els quatre visos que asseguren la porteta, he tret el cap per comprovar que sóc on he d'estar, i he sortit de la màquina.

Al magatzem no hi ha mai ningú. Mai no hi ha cap objecte. Només les parets, tan blanques, la porta blindada i el pom per obrir-la. Un pom que no em serveix per a res. La porta la tanquen per fora.

Amb el pretext que les imatges de la màquina fent el seu manteniment nocturn podrien dur a descobrir-ne els secrets del seu funcionament, High Tech Bcn SA, l'empresa per la qual treballo, va imposar a la fàbrica on l'han instal.lat que quedi tancada cada nit en un lloc segur, amagada de mirades indiscretes, i que cap càmera la vigil.li. Per això jo també sóc aquí. Sol i tancat en una presó blanca, embolcallat pel tènue llum de les làmpades portàtils.

Trec d'un compartiment la cadireta i la taula plegables i engego la tablet.

Mentre la tablet arrenca, vaig cap a un recó de la sala i aixeco una de les rajoles del terra, agafo de dins del forat un parell de bosses i les obro. Cigrons amb verdures i ànec a la taronja. Els cigrons encara cremen. No sé qui va desenvolupar aquestes bosses hermètiques que permeten mantenir el menjar calent, però es mereix el Nobel. En l'aspecte culinari, HT em cuida, no ho puc negar. No és com el menjar de la dona, i enyoro menjar-me unes braves o uns callos de tant en tant, però és sà i té bon gust. Tampoc sé qui em deixa el menjar. Ha de ser un empleat de la fàbrica subornat per HT, però no l'he vist mai.

Sec a la cadireta i començo a menjar depresa. A les cinc del matí he de tornar a entrar a la màquina. I encara que falten deu hores fins a les cinc, he de fer moltes coses. Normalment miro els missatges de la dona i dels nens, els de la companyia, xatejo una estona i practico una mica de gimnàstica abans d'anar a dormir. Comptant que he de dormir vuit hores, me'n queden dues per a tot això. Són poc. Massa poc. De tota manera, avui no crec que faci res del que faig habitualment. Estic molt nerviós. Avui he de posar fi a aquesta situació.

HT m'ha explicat una pila de vegades que no es poden canviar les condicions de treball, que l'acord que tenen amb la fàbrica de cotxes és immodificable, que perquè la màquina rendeixi ha de treballar com a mínim deu hores... Però els dies se'm fan molt llargs.

Passo deu hores dins de la màquina, soldant, repassant juntes, fent una llarga llista de tasques repetitives, empresonat dins del minso habitacle on m'amago per treballar, havent-me de refiar dels automatismes que hi han incorporat per a fer les meves necessitats físiques, bevent del tubet connectat al dipòsit d'aigua, sense deixar de prémer botons en cap moment, a desgrat de la calor que pugui passar i del mal que em puguin fer els dits.

I quan s'acaba la feina, surto de la màquina només per quedar-me en aquesta sala. Passo d'una presó a una altra una mica més gran. Com si visqués dins d'un d'aquells jocs de nines russes.

Fa sis mesos que visc d'aquesta manera. Sis mesos en què els meus dies han estat tots exactament iguals. Sis mesos eterns. Sis mesos... I no puc més.

Quan treballava al circ tot era diferent. No gaudia de cap luxe, és cert, però quan sortia de la caravana a primera hora del matí i estirava els braços per saludar al Sol, sentia que la vida era meva. Una vida nòmada, d'exercici físic, de converses amb els companys, d'espectacles i aplaudiments.

Però cada cop era més difícil instal.lar el circ. Els ajuntaments no ens hi volien perquè treballàvem amb animals, la gent ja no tenia diners per gastar i les despeses no paraven d'augmentar.

L'hauríem d'haver tancat. Hauríem d'haver desistit i haver-nos buscat una altra feina. Però no ho vam fer. Vam demanar un enorme crèdit que ens va permetre sortir a l'estranger, a sud-amèrica, només perquè ens robessin la recaptació a Buenos Aires i requisessin els lleons al Brasil.

Els pocs diners que ens quedaven van servir per a pagar-nos els bitllets de tornada a Europa. La companyia es va desfer i el crèdit va quedar sense pagar. Ens pensàvem que el banc no ens trobaria, nòmades com érem, però un dia la policia es va presentar al bar on feia de cambrer i em va detenir. "Sap que vostè és avalador d'un crèdit?" "Sap que la pena de presó per no pagar-lo és de cinc anys?" "Sap que el banc li ha proposat un acord?"

Vaig acceptar l'acord. Trenta-cinc pàgines d'acord. Em posava a disposició del banc per a treballar de franc allà on el banc volgués durant tres anys. Així retornaria el deute. Després podria tornar a fer vida normal.

Acabo de sopar. La tablet és al meu davant. M'espera. Obro el correu. Aquesta situació ja ha durat massa. Em cau el cabell, em fa mal l'estómac. No puc suportar més aquesta feina ni aquesta vida. La dona hi està d'acord: millor la presó que això.

"A l'atenció d'HT. Com que no puc suportar més les condicions de la feina que m'han donat vull trencar el contracte i anar a la presó. Potser es pensen vostès que sóc idiota. Però no ho sóc. El robot que vostès han venut a la fàbrica és un frau. No funciona sense que un humà tancat a dins el faci funcionar. I la fàbrica no ho sap. Per què sinó m'hauria d'amagar constantment? Si es neguen a trencar el contracte, m'esperaré a que obrin la porta demà al matí, ho explicaré tot a la fàbrica i els arruïnaré."

Segur que no és un text ben escrit, legalment parlant, però sí que és clar. Molt clar.

Premo la tecla i envio el mail. Merda de banc, merda d'empreses. Ara us fotré.

Mentre espero la resposta llegeixo els mails de la família per oblidar els nervis. La dona em demana que m'ha dit HT, l'Albert ha tret un excel.lent en geografia i el Marc té un refredat. Començo a escriure-li un mail a la Lourdes, però hotmail m'avisa que he rebut un missatge. És d'HT.

"Bona nit Sr. Ferrer. Hem llegit el seu mail. Li hem de dir que ens l'esperàvem. No ha deixat vostè de plantejar demandes en els darrers dies: vol un mòbil, vol una ràdio, vol veure als fills, vol menjar casolà preparat per la seva dona, vol veure a la seva dona... Com bé sap, totes les seves demandes són impossibles de complir. I a efectes pràctics, també la seva actual demanda ho és, tal com es dedueix de la clàusula dos-cents vint del contracte que va signar amb l'entitat bancària i de la clàusula cinc del contracte que HT va celebrar amb l'entitat.

220.- En cas que el treballador es negui a fer la feina assignada, essent aquest un contracte dels anomenats Nexum, i a la vista dels perjudicis que la seva actuació passada ha produït a l'entitat, el treballador passarà a ser propietat de l'entitat, a tots els efectes i a perpetuïtat.

5.- L'entitat cedeix el treballador a HT perquè l'assigni al lloc de treball que consideri oportú. En cas que el treballador incompleixi el contracte, el banc cedeix a HT tots els seus drets sobre el treballador.

En definitiva. Si incompleix vostè el contracte perquè es nega a fer a la feina o perquè explica a la fàbrica la seva situació (això també seria un incompliment), HT passarà a ser la seva propietària. Li recordem Sr Ferrer, que la darrera reforma laboral estableix que en els contractes anomenats Nexum el treballador passa a ser propietat de l'empresari a tots els efectes per un temps determinat. I si incompleix el contracte, passa a ser propietat de l'empresa per sempre. Com un objecte.

Li avanço que, si incompleix el contracte, l'assignarem exactament al mateix lloc de treball per sempre més. D'altra banda, en cas que ens produís el perjudici amb què ens amenaça, essent vostè propietat d'HT i com que no podríem continuar confiant en vostè, aquesta empresa el tractaria com es tracta a una eina inútil. Crec que fins i tot vostè sap que es fa amb les eines inútils.

Li prego que entengui que no podem fer altra cosa, Sr Ferrer. Un robot és petit per definició, només un nan pot tancar-se a dins, i no tenim cap altre nan a la nostra disposició.

Per tant, Sr Ferrer, li demanem que reconsideri la seva postura i que ens comuniqui les seves intencions abans que acabi la nit per tal de prendre les mesures oportunes. Atentament...."

Sento com la suor comença a baixar pel meu front. La vista se m'enterboleix. Miro fixament la pantalla de la tablet sense veure-la.

No havia llegit l'acord. Cap home de circ és capaç de llegir-se un contracte de trenta-cinc pàgines!

Començo a plorar en silenci. Les llàgrimes baixen per les meves galtes, unes llàgrimes amargues, com la meva vida.

Al circ era feliç. Tots érem feliços. Al circ, la meva alçada no era un problema. Ésser un nan no era un problema quan portava una vida tant al marge de les lleis com podia, i ara en canvi, quan compleixo les lleis, ésser un nan em condemna a viure tancat en un robot.

Els bancs, les multinacionals i l'Estat, aquells que fan les lleis, aquells que ens diuen que les lleis són justes, m'han convertit en un objecte. Sóc una eina de característiques especials, útil mentre funcioni i obeeixi.

La tablet torna a esperar-me. La pantalleta brillant és allà. El cursor parpelleja com si em demanés que respongués el mail d'HT.

Escric: Continuaré. Envio la resposta i em quedo assegut a la cadireta, davant de la taula buida, en una sala buida, embolcallat pel llum blanc i fred de les làmpades portàtils.

8-9-13

CONILL

Em vaig posar els shorts blaus, les bambes sense mitjons i una samarreta de màniga curta cenyida. Vaig treure el cap per la porta del dormitori abans de sortir al jardí. L'Encarni encara dormia.

Eren les onze del matí d'un dissabte i feia solet. Semblava un bon moment per tallar les bardisses, un bon moment per parlar amb la Jessy sense despertar sospites.

Vaig obrir la porta procurant no fer gaire soroll i vaig anar cap a la caseta metàl.lica del jardí on guardava les eines, mentre mirava cap a la finestra de la cuina dels veïns. La Jessy acostumava a estar-se allà les primeres hores dels dies de festa, hi preparava l'esmorzar dels fills i escoltava una mica la ràdio mentre llegia amb un cafè al davant. El seu marit i els nens es llevaven més tard que ella.

Cada dissabte ho fèiem així: Si l'Encarni dormia, jo anava cap a la caseta de les eines i si la Jessy estava sola em feia un senyal i sortia també al jardí. Si no estava sola, jo saludava al marit o als nens amb la mà, trastejava una mica dins de la caseta i me'n tornava cap a casa meva.

Aquell dia estava sola. Em va somriure, es va alçar, va doblegar el diari i va sortir de la cuina. Va arribar al costat meu en el mateix moment en què jo començava a fer anar les tissores. També dúia uns shorts, bambes i un top cenyit. Té un cul tan ben fet, un ventre tan plà, unes mamelles tan maques, que gairebé li proposo fer-ho allà mateix, oblidant-nos de les nostres parelles, dels nens, dels veïns de les cases del davant i de tota la resta.

- Que guapa que ets, Jessy.

Va somriure.

- Tu tampoc estàs malament.

- Encara dormen, a casa ?

- Sí. I l'Encarni ?

- També. Surts a córrer ?

- Sí. T'agrada el meu conjuntet ?

- M'encanta. Però no m'agrada que et vesteixis així per aquí. El de la casa de la cantonada és un sortit, segur que et repassa de dalt a baix quan passis pel davant. Per què no t'ho poses dilluns ?

- Que ets burro ! -va fer cara d'entremaliada- Dilluns no puc. Com vols que vagi així a treballar ?

- Doncs fes-ho a l'hotel -em va sortir la vena viciosa-. Vaaa... M'encantaria menjar-te els mugrons amb aquesta samarreta posada.

- Mmmm... No ho sé... Potser sí...

M'estava escalfant. Estava a punt de proposar-li alguna imprudència, quan alguna cosa va sortir de les bardisses i es va posar a sobre del meu peu, alguna cosa viva. Vaig fer un salt enrere, un “què és això !”, i ella també va recular, sorpresa.

Davant meu, immòvil, hi havia un conill.

- Ui. Mira Jessy. Hi ha un conillet.

Vaig acotar-me i vaig agafar a l'animaló amb les dues mans. Era petitó, peludet i suau, de color marró, i em mirava fixament, espantat, orelles alçades. Però no va provar de fugir.

- Aviam -va dir- Deixa-me'l veure.

Va passar mig cos per sobre de les plantes i va posar les seves mans a sota de les meves per agafar al bitxo. En sentir el contacte de la seva pell, em vaig estremir.

- Pobreeeet. Qué bonic ! -va acostar-se'l al pit per examinar millor la meva troballa-

- Qui pogués ser conill.

- Ets un obsès -va respondre'm suaument-. Com pots pensar en això davant d'aquest animalet tan maco ?

En aquell moment la porta de casa es va obrir.

- Surt l'Encarni -vaig dir fluixet-. Quedem per la tarda ? A les cinc ?

- Ok. A casa teva.

- Hola ! Bon dia ! Mira que he trobat !

La meva dona es va acostar amb cara de son

- Un conill ?

Va acostar la cara a les mans de la Jessy i vaig sentir una sensació estranya. Les meves dues dones, una davant de l'altra, en actitud amable. No em vaig sentir malament. L'Encarni no ho sabia, però per a mi ella era el passat i la Jessy el futur.

- D'on ha sortit ?

- De les bardisses -vaig ensenyar-li les tissores de podar-.

- Talles tant les bardisses que és estrany que encara en quedin.

La Jessy em va llençar una mirada de dubte que l'Encarni no va captar.

- Per què no ens quedem el bitxo ? -vaig preguntar per canviar de tema-. Segur que als nens els agrada.

- Jo no el vull, la Jessy el va apartar dels seus pits i el va donar a la meva dona.

Llavors, l'Encarni li va fer una petició una mica estranya.

- Per què no el compartim, el conillet ? -l'animal s'arronsava dins de les seves mans-. Dona'm una de les cintes que portes al canell, li lligarem a una pota. Així, encara que s'estigui amb nosaltres, també serà una mica teu. Segur que als teus fills els farà gràcia que dugui una cosa teva quan vinguin a veure'l.

- Ah... -la Jessy es va quedar una mica parada davant de la petició, però va reaccionar bé-. D'acord -es va deslligar una polsera vermella de fil trenat i li va donar a l'Encarni-.

- L'hi lligarem a una pota. Albert -va dir la meva dona-, els nens ja mandregen. Vens a preparar-los l'esmorzar o et quedes amb la Jessy ?

- No, no. Ja vinc.

- I jo també marxo. Vaig a córrer.

Un breu comiat i cap a casa, que els nens s'havien de llevar i marxaven cap al futbol.

Per la tarda, després de dinar, l'Encarni va marxar cap a les classes de danses brasil.leres, els nens a jugar a casa d'uns companys d'escola i el marit i els fills de la Jessy cap a no sé on. Vaig veure una estona la tele fins que, a les cinc, la meva adorable veïna va picar a la porta del darrera i vam gaudir dels nostres cossos lliurement, com cada dissabte que ens deixaven, com cada migdia de dilluns i dimecres.

Van anar passant els dies normalment: feina, nens, Jessy, Encarni, feina... El conill, bé, la conilla, perquè era femella, era l'atracció de la casa. Com que calia trobar-li un nom, l'Encarni va suggerir el de Jessy. “Com que estaves amb ella quan l'has trobat...”, va al.legar. No em va agradar gaire, però als nens els va encantar la idea i no volia tancar-me en banda, no volia que la Encarni sospités un interès massa gran en la Jessy.

Durant un parell de setmanes, tot era conilleta. Que si la Jessy s'havia menjat la pastanaga, que si no li agrada el pinso, que si l'hauríem de portar al veterinari...

Mai m'han agradat gaire els animals, però el bitxo tampoc em molestava, així que vaig començar a portar-li menjar de tant en tant, a netejar-li el cabasset i a fer-li muixangues. Però la que hi tenia un interès especial era l'Encarni. A banda de preparar-li uns bons plats de verdures i de pinso, havia escurçat la cinta que li havia donat la Jessy de debò i li havia lligat a una de les potes. Al bitxo no li agradava la cinta, se la treia a cada moment, però la meva dona li posava una vegada i una altra, dos cops al dia si calia, amb un interès desmesurat que ratllava en la obsessió.

Hauria d'haver-ho sospitat. Ho hauria d'haver fet. Però era impossible. Totalment impossible.

Un dilluns al migdia, la Jessy no es va presentar a la nostra cita. Vaig esperar-la mitja hora, una hora, la vaig trucar al mòbil, li vaig enviar missatges, però no vaig rebre cap resposta.

Aquella tarda va ser horrible. Pensava que alguna cosa li havia passat, però no sabia què podia fer. No podia trucar-la a casa i no tenia el telèfon de la feina.

Quan vaig sortir de la feina vaig tornar cap a la urbanització a tota velocitat. La casa dels veïns estava fosca i en silenci. No era normal. No hi havia ningú, ni tan sols els nens.

Vaig entrar a casa meva ben nerviós.

- Papa, papa !!! -els meus fills se'm van llençar al damunt-. La Jessy ha caigut i s'ha fet mal !

El meu petit duia a la conilleta abraçada. Un embenat molt ben fet gairebé l'embolicava.

- Pobreta ! Què li ha passat ?

- La mama se l'ha trobada sagnant, amb un tall a la panxa. Es veu que anava per sobre del marbre de la cuina, ha ensopegat, ha llençat un got al terra i ha caigut al damunt. Quan la mama ha tornat de treballar se l'ha trobada malferida i l'ha dut al veterinari.

- Caram -vaig agafar al pobre bitxo-. Sembla que l'han curada bé. Es posarà bona ?

- Sí, el veterinari li ha dit a la mama que sí.

- On és, la vostra mare ?

- És a danses, papa. No te'n recordes mai !

I van continuar passant els dies. La Jessy no apareixia. I tampoc el marit, ni els fills. El dijous tampoc va venir a l'hotel. Jo patia com un verro però no gosava preguntar a ningú per ella. Va ser l'Encarni la que va treure el tema una nit què vèiem una série a la tele.

- Has vist als veïns, darrerament ?

- Doncs, no. Fa dies que no els veig. Per què ?

Gairebé no podia dissimular els nervis.

- És que jo tampoc no els he vist. Potser els ha passat alguna cosa.

- No siguis agorera, dona... -no em va agradar que pensés que la Jessy podia haver patit un accident-.

- A la vida pot passar de tot -em va mirar enigmàticament-. De tot.

La conilleta va trigar un parell de setmanes en estar totalment curada. El dia què el veterinari li va treure els punts de la panxa, va ser el mateix dia que la meva Jessy va tornar.

- T'has fixat que torna a haver llum a casa dels veïns ?

L'Encarni batia ous per fer una truita de patates.

- No. Quan he tornat de la feina no n'hi havia.

- Doncs sí -batia a tota velocitat-. Sembla que la veïna va patir un accident -va deixar de batre de cop-.

- Un accident ? -una llum vacil.lant es va encendre en el meu cervell- Un accident ? Quina mena d'accident ?

- Doncs no ho sé. M'ho ha dit la de la casa de la cantonada. I semblava contenta. No soporta a la Jessy.

- Què li ha fet ?

- Diu que busca al seu marit.

- Al sortit aquell ? A tu sempre et mirava el cul quan anaves a llençar les escombraries.

La meva dona em va mirar, escèptica.

- Ui, d'això deu fer anys que te'n vas adonar. Segurament quan encara em miraves.

- Au va, fes la truita -no tenia ganes d'entrar en una discussió-. I què li ha passat a la veïna ? -vaig procurar que la meva veu sonés neutre-.

- No ho sé. No m'ho ha dit. Només m'ha dit que ha estat a l'hospital.

Pobre Jessy, pensava. A l'hospital. I tants dies ! I per què ? Un accident, una apendicitis, un... Un què ?

- Potser hauríem d'anar a preguntar què li ha passat, no ? Són els veïns.

- Anem-hi demà. Ara és tard. Si ha estat fotuda voldrà dormir. A més a més -ho va dir en un to estrany- hem de donar-li les pastilles a la conilleta.

L'endemà vaig picar directament al timbre de la Jessy quan vaig tornar de treballar. El seu marit em va obrir la porta, em va fer seure al menjador i em va oferir una cervesa.

- Què us ha passat ? Ens han dit que la Jessy va patir un accident.

En Manel em mirava atentament, amb cara de cansat.

- Saps que va preguntar per tu, a l'hospital ?

Em vaig quedar glaçat. Sense saber què dir.

- Quan es va despertar. Es va despertar i va preguntar per tu. No per mi. Per tu.

No estava enfadat, només cansat. Cansat com deivia estar l'Encarni, cansat com estava jo, de fet.

- No ho sé, Manel. No...

Havia de dir alguna cosa, però què es diu en aquests casos ?

- Calla Albert, calla. No cal. No ho empitjoris.

Vaig dubtar un instant. Me n'havia d'anar ? Havia d'imposar la meva presència a aquell home que ho sabia tot ?

- Què li va passar ?

Ho havia de demanar. M'estimava a la Jessy. Com podia deixar de demanar què li havia passat si havia acabat a l'hospital ?

- No se'n recorda gaire -li costava contestar-me, però semblava que aquella setmana i escaig a l'hospital li havia deixat temps per a assimilar que la seva dona i jo ens estimàvem. Parlava sense acritud, amb ressignació-. Diu que va caure contra un panell de vidre dels que separen els despatxos del lloc on treballa. De la resta, no en recorda res. Ni de per què va caure, ni de per què es va trencar el vidre... Res de res. Ha estat a punt de morir, saps.

Es va fer un silenci incòmode abans que fes la pregunta definitiva, allò que m'havia dut a aquella casa.

- Manel... La puc veure ?

- Ni parlar-ne -una altra vegada aquella mirada cansada-. Quan estigui bé parlaré amb ella i ja veurem què passa. Però mentrestant no tornis a acostar-te per aquí.

La negativa em va emprenyar una mica. Qui era ell per negar-me que veiés a la dona que estimava ? El seu marit ? La seva relació amb la Jessy estava tan morta com la meva amb l'Encarni.

- Albert, sóc caçador. Te'n recordes ? He tret l'escopeta de l'armari i la tinc carregada -se'm va acostar una mica, entrellaçant els dits, recolzant els colzes a les cames-. Només t'he deixat passar perquè volia dir-te a la cara que sé el què heu fet. Quan hagi pogut parlar amb la Jessy ja ho veurem: ens divorciem, marxem d'aquí, li explico a l'Encarni... Ja ho veurem. Però si mentrestant torno a veure la teva cara de fill de puta per aquí, et mataré.

Aquell to de veu calmat, aquella amenaça freda. Me'l vaig creure. I tant que me'l vaig creure ! Per això em va sorprendre tant la meva pròpìa resposta.

- Mira, Manel -jo també ho vaig dir tranquil.lament-. M'estimo a la Jessy. Me l'estimo amb bogeria. Respectaré els teus desitjos. No m'acostaré més per aquí, però t'enviaré un mail cada dia per saber com està. I vull que me'l contestis. Això sí, vigilaré la teva casa, i el primer dia que vegi a la Jessy llevada, picaré a la teva porta. Potser tu ets caçador i tens armes, però t'asseguro que si no me la deixes veure quan ja pugui caminar, agafaré un ganivet de cuina, et tallaré els ous, i te'ls faré menjar.

Vaig deixar al Manel assegut al menjador i vaig sortir d'aquella casa tremolant. La meva vida canviava. En uns segons havia posat en joc el meu destí, la meva casa, el veure els meus fills, els diners del compte... Tot en joc. Tot apostat a que la Jessy voldria deixar al seu marit per mi.

Quan vaig entrar a casa meva, els meus fills encara dormien. L'Encarni era a la cuina, acotada davant del jaç de la cunilleta. Li estava posant alguna cosa a l'aigua.

- Em fa mal el cap -va fer un bot i el flascó que tenia a la mà gairebé li cau al terra-.

- M'has espantat !!

- Dona, ho sento -ella i l'animal em miraven, esglaïades les dues-. Me'n vaig a dormir. No soparé.

- Ah, d'acord.

- Com està el bitxo ?

- Sembla que està millor del,tall, pero no es mou gaire.

- Per què no la portem al veterinari ? Potser no està ben curada. I, escolta, per què no li treus aquell cordill de la pota ? No li agrada, se'l treu tot el dia.

- Oi que la cuido jo, a la Jessy ? Doncs no t'hi fiquis.

Cap pregunta sobre els veïns, cap retret, cap observació sobre l'hora que havia tornat de la feina. Aquella dona em fastiguejava cada dia més.

- Fes el que vulguis.

Van passar un parell de setmanes. El Manel contestava als meus mails amb un “Va fent”. Cada dia un “Va fent”. L'Encarni no va demanar mai per la veïna, i la conilleta va deixar de treure's el cordill. Cada vegada es movia menys, i vam acabar per haver-li de posar el menjar al davant.

Una nit m'hi vaig acostar. El menjar estava intacte, només havia begut una mica d'aigua.

- Encarni !! Encarni !!

- Què ? -va recolzar-se al marc de la porta-.

- El bitxo s'està morint. No menja.

- Dilluns la duré al veterinari.

- No sé pas si hi arribarà. Per què no la portem demà ?

- Demà és diumenge.

- A urgències.

- Recordes el que ens va costar l'operació del Pipo ?

- Dona, als nens els agrada. Recordes el mal tràngol que van passar quan es va morir el gos ?

- I tu recordes que ens vam gastar un munt de diners i no va servir per a res ? A més a més, fa poc que la tenim, la Jessy, no li han agafat tant d'afecte.

- D'acord. Però dilluns la portem.

Vaig acaronar el llom de l'animaló i vaig pujar a l'estudi a enviar el meu mail diari.

Diumenge pel matí em vaig llevar tard. Ja no sortia a tallar les bardisses.

Els nens ploraven.

- La Jessy s'ha mort, papa.

L'Encarni va deixar caure una llàgrima de cocodril mentre acariciava els caps dels meus fills.

- L'enterrarem al bosc. Quan el papa hagi esmorzat agafarem una pala i anirem tots al peu d'aquell arbre tan gros i la deixarem allà. Així sabreu on és i la podrem anar a visitar algun dia.

Dit i fet. Vam sortir a mig matí i vam caminar uns minuts per darrera de la casa fins a un gran roure. El meu fill petit duia a la cunilleta dins d'una bossa de plàstic.

Vaig treure la Jessy de la bossa i la vaig deixar dins del forat que havia cavat. El cordillet encara era allà lligat a la seva pota.

- Què fas ? - l'Encarni va reaccionar exageradament, gairebé amb fúria quan li vaig voler deslligar aquell cordillet malastruc-.

- No el va voler mai.

- Però jo sí que volia que el portés. Jo sí.

Els nens ens miraven estranyats. Jo tenia la pota de l'animal a les mans i la seva mare gairebé em cridava.

- Deixa-li el cordill -va manar-. Deixa-la com estava. Com estava !

Vaig tornar a mirar les cares dels nens, cares d'incomprensió. Vaig deixar el bitxo i el vaig cobrir amb unes quantes palades de terra, prous com perquè no l'olorés un altre animal.

Vam tornar en silenci cap a casa. La mort del bitxo, aquella reacció de l'Encarni. Just quan entràvem al jardí per darrera de casa es va posar en marxa una sirena. Vaig córrer cap a la porta del davant. Una ambulància sortia de casa de la Jessy a tota velocitat, amb els llums d'emergència encesos, i l'Audi del Manel va sortir darrera d'ella.

Vaig entrar a casa, vaig córrer cap a l'estudi. No hi tenia cap mail a l'ordinador. Cap ni un.

Vaig baixar a corre-cuita les escales, els nens em miraven sorpresos des del rebedor.

- Me'n vaig !

- On vas ?

La meva dona es va posar davant meu.

- Surt del mig, collons !!!

La vaig apartar d'una empenta, vaig agafar les claus del cotxe i vaig marxar cap a l'hospital.

En Manel era a la sala d'espera d'urgències, plorant com un nen amb el cap entre les mans.

- No hi han pogut fer res. No saben ni tan sols què li ha passat.

Assegut a la cadira del costat, incòmode, nerviós, sentint-me ridícul perquè anava a explicar-li una teoria absurda, vaig començar a parlar de la Jessy i de mi, del jardí, de les bardisses i de la conilleta, d'un cordillet i de l'Encarni, de les seves danses brasileres, dels menjars exòtics que la seva mestre li ensenyava a preparar.

Quan vaig acabar, en Manel ja no plorava.

- Sóc psicol.leg, Albert. Conec a la gent del ram i a la gent que encara que no és del ram, s'hi fica, als qui practiquen estranyes religions i als que saben fer mal sense tocar ni parlar. Com es diu l'escola de dansa de l'Encarni ?

Vaig sortir de l'hospital determinat a fer una cosa, una de sola. Duia les instruccions del Manel al cap i les claus de casa seva a la butxaca. Vaig deixar el cotxe al garatge, vaig agafar un flascó del despatx del Manel. Mai no hi havia estat, al seu despatx, però les instruccions eren clares i el vaig trobar de seguida.

- Bona nit.

- Has tornat tard. Els nens ja dormen.

- He anat a veure a la Jessy.

La mirada de l'Encarni oscil.lava entre la sorpresa i la mala llet.

- Hem de parlar, Encarni.

En els seus ulls hi havia una espurna de triomf.

- Beguem-nos un parell de gots de vi i anem cap al menjador a xerrar. On has deixat l'obridor ? Ja poso jo el vi, tu mira que els nens dormin.

Per una vegada, potser esperançada, la meva dona va fer el que li demanava sense queixes ni preguntes. Vaig omplir els dos gots de vi del priorat, el més fort que vaig trobar, i vaig buidar l'ampolleta d'en Manel dins el got de l'Encarni.

Quan va tornar, tot estava llest.

- Té -li vaig atansar el got-. Brindem pel final d'aquesta història.

Quan vaig veure que es bevia el vi, vaig sentir alleujament i satisfacció, rancúnia i tristesa. I també vaig tenir la certesa de que, per fi, alguna cosa vella s'acabava i una de nova començava.

12-4-2015